Ha cremat la forest (i II)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Imaginem. Com era aquell París abans de bastir-hi la gran catedral blanca, el riu gairebé el doble d’ample del que és avui, lent, majestuós, retorçant-se entre les petites fondalades, fent més revolts encara, el territori incert, ple de maresmes traïdorenques, on niaven totes les malalties conegudes. Després l’extensió il·limitada dels boscos exuberants, amb tots els colors del verd per l’aire, les grans rouredes, com les de Bois de Boulogne, Bois de Chaville, de Meudon, el bosc de Montmorency. Un pinacle de 70 metres sobresortia i era la muntanya de Santa Genoveva —dita així en recordança de la santa patrona de la ciutat, una màrtir cristiana que en fràncic antic vol dir alguna cosa com ara “del gènere femení”— i en acabat més, més boscos, més maresmes i més aiguamolls, com el que hi havia on ara és l’estació d’Austerlitz, o els de la plana de la Grenelle. Un escampall de petites illes dins del corrent del Sena, totes incorporades avui a una de les dues ribes, totes menys la de la Ciutat i la de Sant Lluís, de les altres només n’han quedat els noms, tan vistosos, l’illa de Galilée, la del Passeur, la Maquerelle, la dels Jueus, la de Louviers, la dels Cignes.

De fet, la de la Ciutat és el París de quan encara no hi era París, l’illa de la vella Lutècia, el cap, el cor, i el moll de l’os de la ciutat que encara havia de ser. I en l’illa els romans hi van bastir la residència del prefecte romà —on avui hi ha el palau de Justícia— i més a l’est, sobre una elevació, un bell temple dedicat a Júpiter. Entremig s’hi van arribar a aplegar gairebé vint mil habitants, la primera gran població de l’illa que arribaria fins als 161.000 en els temps daurats i densament urbanitzats de l’emperador Marc Aureli. A l’Edat Mitjana l’ofec no deixarà d’augmentar, al segle XII l’illa estava travessada per un eixam de quaranta carrers estrets i tortuosos com en una medina musulmana, sense pavimentar, plens de fang, i atrapats per una infecta pestilència que mai no marxava, que ningú aconseguia netejar. Només les periòdiques inundacions del riu sanejaven la ciutat tot destruint-la parcialment. Les cases eren força altes, amb tres o quatre pisos, el més jussà de pedra, els altres fets de fusta. Fins que la reforma antimedieval de Haussman no les va destruir completament, allà hi van ser, segle rere segle, donant una personalitat inconfusible al vell París, la gran ciutat amb una illa enmig. Per fer-hi lloc a les noves construccions, més de 25.000 persones van haver de marxar de l’illa de la Ciutat. La capital de França estava de moda i el turisme començava a transformar-la.

Com testimoni del París medieval, la seu de Notre-Dame, imprescindible en el dibuix de la silueta de París, és una referència gegantina, la nau enorme que sembla que hagi d’ocupar tota l’illa. Maurice de Sully, va iniciar-la contra l’opinió de Bernat de Claravall, del famós monjo que havia d’esdevenir sant i que temia ofendre la pobresa exigida per Déu amb aquell sumptuós temple. Temple desmesurat, una idea que només podia servir per acontentar el rei, el frívol de Felip August, tan fàcilment impressionable com el seu pare, Lluís VII. La nova seu de París serà completada en temps de sant Lluís, Lluís IX, 75 anys després d’haver-ne estat iniciada la construcció. No s’ha conservat el nom del seu extraordinari arquitecte i és una pena, només els noms d’alguns dels continuadors i escultors, d’alguns personatges amb gran talent com Jean de Chelles, Pierre de Montreuil o Jean de Ravy.

Per fer-se una idea de la transició del romànic al gòtic no hi ha res com fer un cop d’ull a l’extraordinària bellesa que ens aporta Nostra Dona de París, travessant el temps, més de vuit-cents anys. És un emocionant exercici d’equilibri arquitectònic però sobretot estètic, d’harmonia compositiva sense les solucions ufanoses del gòtic flamíger però tampoc sense l’historicisme de les construccions del Renaixement. Des del segle XII ha perdut poques plomes, pocs elements originals si comparem aquesta catedral amb moltes d’altres. Va sobreviure a la fúria iconoclasta de la Revolució francesa, de la Comuna de 1871 i a la mania vuitcentista d’inventar una Edat Mitjana més medieval que l’autèntica. El que va ser sempre fou la Maison Commune, la casa del poble. On es reunien els parisencs abans de la construcció dels estadis. L’indret on els serfs van ser alliberats, on es representava el teatre religiós i on s’organitzaven grans banquets. Si mirem de cara les dues torres de la façana veurem que la de l’esquerra és més ampla que l’altra. Per això l’equilibri és tan absolut i la bellesa tan perfecta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves