Ucraïna: cent anys de setge

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La victòria de Volodomir Zelenski obre una nova expectativa a Ucraïna —una més— per trobar el seu lloc a la història. Per al nou president és una prioritat negociar amb Rússia una sortida a l’ocupació del Donbass, i que així les autoproclamades repúbliques de Donetsk i de Lugansk puguin diluir-se en una estructura federal o quasi federal acceptada per totes les parts. No ho tindrà fàcil Zelenski perquè el mot federal, sobretot pronunciat des de Moscou, provoca a Kíev tota mena de desconfiances i esglais. Posats a trobar equivalents històrics, resulta inevitable anar cent anys enrere quan l’octubre rus va sacsejar, entre 1917 i 1920, una Ucraïna que, deslliurada dels imperis, arribaria a veure’s fragmentada en quatre Estats: la República Popular d’Ucraïna, l’Hetmanat —un Estat autoriari que va durar vuit mesos—, el directori —un altre experiment militar— i, finalment, la República Soviètica d’Ucraïna. Va ser Moscou qui va posar ordre, sotmetent Ucraïna a un règim d’autonomia més administrativa que no pas política. Seguit de càstigs i escarments. La fam provocada entre 1932 i 1933 per les col·lectivitzacions agrícoles de Stalin va fer milions de morts. L’Holodomor, l’holocaust ucraïnès, encara mou papers a l’ONU. Per això el setembre de 1941 molts ciutadans de Kíev van rebre els ocupants alemanys com alliberadors saludant-los braç enlaire. Però Hitler no se’n va refiar, dels grups de l’ultranacionalista Stepan Bandera i els va perseguir i exterminar. En acabar la guerra, Stalin tornaria a passar comptes fins que el 1954 Khruixtxov va posar-hi bàlsam territorial cedint als ucraïnesos la península de Crimea, que sempre havia estat russa: un regal enverinat.

Ucraïna fa, doncs, un segle que arrossega la seva lluita per la sobirania i la integritat territorial. Un conflicte crònic capaç de generar episodis etiquetables amb un recurrent déjà vu, sobretot quan s’invoca fragmentacions territorials i revolucions fracassades. Precisament per això Volodomir Zelenski ha insistit que la Revolució Taronja del 2004, que tenia com a objectiu deslligar-se de les imposicions de Moscou, només va tenir efectes cosmètics que es van dissipar en pocs anys. Putin va tornar a satel·litzar Ucraïna a través del Partit de les Regions i del seu líder Víktor Ianukóvitx, que no es va estar de gronxar-se en la repressió i la corrupció, negant-se alhora a signar els tractats acordats amb la Unió Europea. Aquest va ser el detonant de revolta de Maidan del 2014 —europeista i sobretot contra la corrupció— que provocà la fugida de Ianukóvitx, i a la qual Putin respon annexionant-se Crimea i posant el Donbass sota un règim d’ocupació mai reconegut.

Sembla que amb esperit prou realista Zelenski vol començar a capgirar la situació, comptant amb el suport de la Unió Europea, però sense perdre de vista que la Rússia de Putin no renunciarà fàcilment a perdre la seva influència a Ucraïna. El Kremlin voldrà mantenir una satel·lització, potser de baixa intensitat però efectiva, que es podria arribar a formular així: sobirania i integritat territorial a canvi d’una neutralitat que impliqués no integrar-se a l’OTAN i relacionar-se amb la Unió Europea només amb tractats bilaterals, mai amb la plena incorporació. És encara d’hora per copsar o deduir quina serà la resposta o les respostes de Putin a les posicions de Zelenski, però no és exagerat avançar que els sectors ultres de Moscou alertaran sobre els riscos que comporta la retirada del Donbass sense abans haver assegurat mecanismes de control sobre el territori, ni haver garantit els drets lingüístics de la població russoparlant contemplats en una controvertida llei —mai del tot aplicada— que preveu l’oficialitat del rus en les zones on el parli més del 10% de la població.

Segur que des que Volodomir Zelenski va emergir com a probable president d’Ucraïna el 31 de març, en guanyar la primera volta, Putin ja es va posar a dissenyar i prefigurar possibles escenaris de negociació. Però compte: cal no perdre mai de vista un dels elements clau del marc mental estratègic i kagebista de Putin, allò que el professor Timothy Garton Ash en diu “la doctrina del ressentiment”. Putin mai no ha paït ni perdonat el final de la Unió Soviètica, escenificat com a rendició incondicional el diumenge 8 de desembre de 1991. Just una setmana després que Ucraïna hagués votat en referèndum la seva independència i, per tant, el trencament i ensorrament de l’URSS. Ucraïna és, doncs, un cop més, culpable. Això, al jove president Zelenski, el altaveus polítics del Kremlin l’hi recordaran sense parar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llibert Ferri
Llibert Ferri