Cada tant en tant, ens arriba la veu alarmada d’algú que ve de les biblioteques o de les aules per avisar-nos del perill que suposa per al país deixar abandonada a la cuneta una o altra figura de la literatura, de l’art, de la ciència... Ei, que no podem deixar Salvador Espriu aprimant-se a l’oblit! Ei, no ens podem permetre el luxe de viure sense Pere Quart/Joan Oliver! Com és possible que mantinguem en silenci la veu de Costa i Llobera!? És una vergonya que el centenari d’XYZ hagi passat desapercebut!
I tots sentim la vergonya com a país, com a gran cultura, com a llengua emprada i enriquida per aquestes i altres il·lustres personalitats. Igualment ens preguntem, escandalitzats, com seria de gran el nostre país si els grans científics que han apuntalat la nostra història hi fossin de manera més explícita. I és cert: no estem en el que hauríem d’estar, la nostra capacitat d’oblit de vegades resquitlla la indigència. Cert que, alguns moments, els telediaris ens porten imatges d’uns homes i unes dones en bata aferrant l’ull dret a un microscopi i les d’uns materials porosos que ens anuncien grans avenços en la lluita contra les malalties que adesiara sembren de malsons les nostres vides.
Cert, igualment, que de sobte, sense que, per comparació, arribem a saber per què, se’ns anuncia un vast programa d’activitats per commemorar vida i obra d’un escriptor injustament oblidat o la magna obra cartogràfica d’un savi ignorat per tothom tret dels integrants d’un gabinet d’investigació. Per què aquest i no un altre? No ho sabrem mai. I, si ho sabéssim, jutjaríem tan innòcues les raons adduïdes per comissaris i curadors que hauríem preferit mantenir-nos en la ignorància: de vegades, la ignorància de l’innocu ens pot acaronar amb un polsim misteriós, amb una tènue remor poètica. En tot cas, els programes commemoratius ens recorden que pertanyem a una cultura que, si no fos realment gran, almenys tindria la capacitat de generar ràfegues encegadores de llum.
Però també ens recorden altres coses, si és que estem disposats a admetre que som humans i que, per més que res d’allò humà ens sigui estrany, estem en camí de l’excel·lència, diríeu de la perfecció, aquest llumeneret blau que ens guia i ens pot enganyar alhora en fer camins de nit. Ens recorda, ens adverteix o ens proposa alguns punts per a l’especulació. Ja em perdonareu si faig servir d’exemple la meva persona: davant de la immensa quantitat de saber, de coneixement, de creació literària, artística en general, em pregunto si formem en realitat una cultura capacitada, un poble suficientment vigorós per ser digne dipositari del llegat del qual hauríem de tenir cura: vol dir això mantenir-lo viu i, sense solució de continuïtat, sembrar-lo de futur. Continuant amb la meva persona com a exemple, us diria que les preguntes que m’adreço me menen puntualment a laberints de recorregut sense profit, a la confusió. M’he d’acontentar, doncs, amb la sola pregunta. A partir d’aquí, hauria de procurar no abusar del lector amb la meva xerrameca.
Tanmateix, es fa difícil sostreure’s a la temptació de portar aquests dubtes a, per exemple, el territori d’una política en moments de màxima —o simplement gran— ebullició. Eleccions a part, Catalunya viu una etapa de la major transcendència política —històrica—, perquè una gran part de la seva població expressa en diferents graus d’enardiment l’aspiració a la independència. No deu passar dia que no recordi Oriol Bohigas dient-nos, des de la pantalla del televisor, que ell, molt poc temps abans que es manifestés aquest somni polític, no havia detectat cap signe de la nova realitat. En general, el país està capacitat, és suficientment vigorós per administrar i rendibilitzar el somni vers el qual s’adreça amb aquesta resolució? El dubte podria ofendre tantes persones que seria una imprudència plantejar-lo seriosament: entre altres raons perquè el sentiments que prenen forma i volum per obra de les paraules que els designen, cobren de vegades una força extraordinària. Salvador Espriu i Raimon, presents o oblidats pels gestors de la cultura, ens recordaven que havien viscut per salvar-nos els mots, per recordar-nos el nom de cada cosa. Un país creuat en totes direccions i des cel a les arrels pel mot “independència”, s’eixampla en el sentiment independentista. El mot congrega un ampli repertori de sentiments, d’emocions, i els converteix en una mata de jonc ben lligada amb una corda. L’adversari desconeix la imatge, silenciosament inserida a l’ADN del país, i per això s’erra tant en la seva resposta. Quant al país, de moment les proclames més entusiastes suplanten el càlcul de la resistència de la mata. Que és molta, això sí que no ofereix dubtes.
