Ha cremat la forest

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un bosc llegendari, immòbil com el de Brocelianda, silenciós i frondós com els pensaments humans, fins que, de cop i volta, va tremolar tot, es va moure, va caminar en contra nostra, com el bosc de Birnam, al Macbeth. A l’estructura de fusta del teulat de Notre-Dame de París li deien simplement així, el bosc, perquè no era sinó això, un bon feix de llenya, una densa concentració de roures procedents de vint-i-una hectàrees de bosc espès i verge, mai explotat fins aleshores, roures que en el moment de fustejar-los, cap a 1170, ja duien al damunt tres-cents o quatre-cents anys, ja eren exemplars venerables, la qual cosa ens porta a datar-los en els temps remots del segle VIII, en els temps dels orígens, uns temps tan reculats en què van començar a caminar el francès, el català, el toscà, tot de parles, l’idioma nou, també una rica selva de signes, amb la seva pantera incorporada, tal com la va imaginar Dante Alighieri en De vulgare eloquentia. L’estructura de fusta del taulat de Nostra Dona de París no només aguantava el gran teulat, també contrapesava l’impuls formidable dels arcbotants, de l’esquelet exterior de pedra amb un esquelet amagat de fusta al capdamunt de la catedral. Com totes les construccions antigues tenia prevista una certa mobilitat, una generosa oscil·lació en cas de tremolor de la terra, de moviment moderat del territori que trepitjaven els nostres avis, escèptics permanents, inquiets sempre, desconfiats de les sorpreses naturals i encara més de les sobrenaturals. Si encara no s’ha cremat, a París deu quedar encara un bosc semblant, el de Saint Pierre de Montmartre, datat en l’any del Senyor de 1147. Encara queda aquest testimoni monumental de la gran abadia de les Dames de Montmartre, una institució fundada per Adelaida de Savoia, reina de França, muller del rei Lluís VI, dit el Gros pel volum catedralici del cos amb què deambulava.

La forest de Notre-Dame tenia unes dimensions impressionants. Cent metres de llarg, com un vaixell sense fi, tretze metres d’amplada damunt la nau de la seu, quaranta metres en el transsepte i deu metres d’alçària. El pendent del teulat, com passa a molts indrets on neva de valent, era molt pronunciat, ni més ni menys que 55 graus, per desfer-se del pes de les nevades al més ràpid possible. L’estructura suportava mil tres-centes teules de plom de només cinc mil·límetres de gruix, que sense ni una volva de neu ja eren dues-centes deu tones de pes. Aquesta era una construcció colossal. Era la catedral de les catedrals medievals, la més alta joia del gòtic, la gran dama blanca. Notre-Dame de París no només és el primer brot de París, el lluc, també n’és l’origen singular, n’és la llavor i la més legítima genealogia. La catedral fou el primer gratacel quan encara no existien els gratacels, la colossal seu vertical mai vista, una de les més fabuloses gestes de l’arquitectura de tots els temps, quan de cop i volta el temple es va omplir de llum, com en un esclat del cel, d’esplendor i de resplendor, de celebració de la vida, de prou confiança en l’avenir. Fou quan l’expansió de les ciutats que van adoptar la cultura del comerç, de l’intercanvi, del coneixement que havia irromput dins de les grans cases d’oració com una reconciliació amb el món. Blanca per fora i blanca per dins, és una catedral que no s’assembla a res, sobrenatural, com si fos una aparició de la Mare de Déu, però permanent, allà dreta, damunt del Sena, impressionant, com un prodigi del cosmos, tan real i incomprensible com els estels. A la seu s’hi ha vist el que no està escrit. Felip el Bell hi va reunir els Estats Generals, Enric IV s’hi va casar amb Margot per acabar les guerres de religió, Napoleó s’hi va coronar a ell mateix, Helmut Kohl hi va plorar durant el funeral per François Mitterrand. També s’hi ha sentit la música més extraordinària de totes les caixes de ressonància i Victor Hugo hi va situar una cèlebre història d’amor entre un geperut i una dona més que bella. Si és que París encara és la capital històrica d’Europa, la del nord i la del sud, la de l’est i de l’oest, la ciutat que inclou totes les altres ciutats, és perquè conté tots els codis, incorpora totes les traces, una bellesa artística que reconeixem, que ens interpel·la i ens acull, que ens garanteix que som on ens pertoca, que som a París, on mai no som ni podrem ser estrangers.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves