Kubrick visita el Suprem

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa unes setmanes acabava al CCCB de Barcelona l’exposició dedicada a Stanley Kubrick, i ho feia batent un rècord de visites. L’èxit de l’exposició s’explica perquè Kubrick va deixar una filmografia que està molt integrada en el nostre imaginari. Va crear una sèrie d’icones que són referents de la cultura popular: una passejada espacial a ritme de vals, “jo sóc Espàrtac!”, un cowboy muntant una bomba nuclear, Jack Nicholson amb una destral, la mirada de Lolita, un sergent cridant als reclutes a un pam de la cara i tantes altres. Però Kubrick també va connectar amb tots nosaltres per les temàtiques escollides i com les va treballar minuciosament per aconseguir impactar en les nostres consciències. “La gent no reacciona a l’abstracció sinó a les coses concretes”, deia en una entrevista, i és ben cert que a través d’històries ben concretes connectava el públic amb els principals dilemes filosòfics.

En el repàs a les seves obres es fa evident que un dels seus temes preferits va ser la guerra i, més en general, la violència institucional. És a dir com els Estats utilitzen la seva força, la que ens resulta acceptable perquè sembla natural, i com aquesta força pot ser enormement destructiva per a les persones individualment i per a la humanitat en el seu conjunt.

La primera pel·lícula en què va focalitzar aquest interès va ser Camins de glòria (1957), basada en una novel·la de Humphrey Cobb. Referent antimilitarista per excel·lència, el film posava el dit a la nafra de tal manera que a la França republicana no es va poder estrenar fins a 1975 i l’Espanya franquista també la va censurar (en l’exposició també es donava la dada interessant que països tan diferents com Suïssa o Israel van igualment censurar la pel·lícula fins als anys setanta).

Però si parlem de violència la gran pel·lícula que ens ve al cap és La taronja mecànica (1971), feta també a partir d’una novel·la, com pràcticament totes les seves produccions (en aquest cas va ser el llibre homònim d’Anthony Burgess). Les imatges més impactants d’aquest film són les que protagonitzen Alex i la seva banda, que practiquen una violència gratuïta que els proporciona diversió i adrenalina. Van ser aquestes imatges les que van provocar una gran campanya contra la pel·lícula a la Gran Bretanya, fins al punt que Kubrick va decidir retirar-la dels cinemes. Tanmateix, la segona meitat de la història ens parla de la violència institucional: la que practiquen contra Alex en els dos moments en què és detingut, en una ocasió a càrrec d’uns policies que resulten ser els seus antics companys de pallisses i violacions, que ara ja canalitzen els seus instints a través de la força que els donen la porra i la placa. Però especialment violenta resulta l’anomenada teràpia Ludovic, que tracta de modificar la personalitat del protagonista a través de la química. 

Totes aquestes suggestions de la filmografia de Kubrick se’ns ofereixen quan estem vivint el judici contra el procés independentista, en el qual la qüestió de la violència és fonamental per sostenir les acusacions. La tesi de la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat (o sigui el PSOE) i la ultradreta (acceptada pel Suprem com a acusació popular), i que és la que difonen explícitament o implícitament els grans mitjans de comunicació privats d’àmbit espanyol, és que la violència policial de l’1-O va ser provocada per les accions independentistes. I molt probablement eximiran l’Estat de qualsevol responsabilitat d’aquesta violència institucional contra les persones, alhora que faran pagar els dirigents independentistes per les mobilitzacions als carrers del nostre país.

Ho veiem en aquest judici però és una constant de la ideologia que desprenen l’Estat espanyol i els seus aliats en el manteniment de l’ordre: partits, mitjans de comunicació, opinadors, acadèmics, etc. És a dir, que la violència institucional és o bé inexistent, o bé marginal, o bé és un recurs indesitjable però que, en última instància, cal atribuir-ne la responsabilitat als moviments socials o polítics que “obliguen” l’Estat a fer-la servir.

Res més lluny de la realitat, com ens demostra un altre film impactant emès fa pocs dies per TV3, i que encara podeu recuperar a la xarxa: La xifra negra, del director eldenc Ales Payà. Un repàs a tot de casos de violència institucional, des de les tortures a les comissaries fins a les càrregues policials, passant pels CIE i les presons. Tal com planteja el reportatge, entre el 2009 i 2012 va haver-hi 4.361 denúncies a agents de Policia Nacional i Guàrdia Civil, de les quals només 29 van acabar en condemnes. Aquesta xifra tan baixa s’explica perquè el sistema protegeix els seus perpetradors. Combatre la violència dels Estats, també l’espanyol, comença per fer-la visible, com va fer el gran Kubrick.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).