Benvolgut Àlex Crivillé, campió del món de motociclisme, conegut també com a "nen de Seva": he llegit amb estupefacció que fa uns dies digueres en Catalunya Ràdio que els esportistes espanyols que no tributen fora de l'Estat són "uns burros". Fet i fet, assegurares, tots ho fan. Perquè els tributs impositius del 50% "són una burrada". I per això han de marxar a Londres, Andorra o Mònaco. Tot dins de la lògica més aclaparadora. "Quan estàs pujant t'assessoren sobre com fer les coses ben fetes (aquesta frase és interessant), i una de les coses importants és gestionar bé el teu patrimoni", sostingueres. Perquè "has de mirar per la teva butxaca i per més endavant".
No puc estar més d'acord en això de la gestió del patrimoni. Cal un cap ben moblat. La temptació és gastar en això i en allò, en cotxes, cases i capritxos, en el millor dels casos. Hi ha molts artistes i esportistes d'elit que han dilapidat fortunes en substàncies i senyoretes que fumen. I no és això, clar. Però sempre hi ha caps més moblats que uns altres. I aquells que, a més de no gastar a tort i dret, cerqueu paradisos fiscals, sou els més llestos de la classe. Tu i tota la tropa que apareixia en els "Papers de Panamà".
En sóc conscient que els diners els has guanyat amb esforç i, en el teu cas, jugant-te la vida. I de segur que hi ha gent que t'alabarà la sinceritat, que hages sortejat el cercle hipòcrita que acompanya totes aquestes qüestions. Les coses claretes, no? Hi ha molts que si pogueren farien el mateix. No fotem.
Passa que la teua carrera s'ha construït amb el suport de no pocs recursos públics: els milions i milions que diferents administracions dediquen als circuits de velocitat i a la celebració dels grans premis en els quals tu i els teus companys sou aclamats com a herois. Per no parlar de mitjans públics com Televisió Espanyola o les mateixes autonòmiques que posen el seu pressupost, pagat per tots, per narrar les teues gestes.
Estic pensant també en els milers d'aficionats, sobretot catalans i valencians, que t'han seguit, que s'han deixat els diners que tant els costen de guanyar per veure't. Aquestes persones contribueixen amb els teus impostos a què tu hages estat una estrella esportiva. A què guanyares molts diners. Sense l'afició no series res. I aquells aficionats han de pagar la sanitat i l'educació, les medicines, omplir la borsa de les pensions. Persones que han patit les retallades. Que pateixen el nostre atur astronòmic. Gent modesta. Si meditaren una mica sobre això haurien de despenjar els pòsters. Els teus i els de tants altres esportistes de casa que han fugit amb la pasta.
Ben mirat, podries tornar part d'aquells diners. Els que has fet servir per córrer en circuits pagats amb diners públics. Les hores i hores de televisió que has omplit i que necessiten tècnics, redactors, productors, realitzadors... Els diners d'empreses que t'han esponsoritzat i que tenen treballadors que paguen religiosament a la hisenda pública. Els recursos de la teua educació i la dels teus. Les vegades que heu entrat en un hospital o dispensari públic que, malauradament, no es nodreix dels teus diners perquè tens assessors que saben com centrifugar-los.
El teu no ha estat un cas de sinceritat, sinó d'una obscena demostració d'insensibilitat, de tenir la cara de marbre. Vantar-te de la teua insolidaritat t'ha retratat davant la societat amb una precisió demolidora. Els "burros" som els ciutadans de pedra picada per aguantar que ens insultes a la cara.
Callat estaves ben bonic, benvolgut Àlex. Però ja que t'has llançat a tomba oberta per una revolta tan perillosa, seria sensacional que tornares la pasta. Que t'empadronares en el teu poble per contribuir. Seria una preciosa història de redempció. Un exemple a seguir.
Epíleg: de manera posterior a la redacció de l'article, Crivillé ha demanat disculpes i ha assegurat que tributa en Espanya. Papers de Panamà a banda, supose. Però no li han faltat defensors dient que ha estat valent i que això dels impostos és una vergonya. En uns dies, ningú no recordarà l'incident. I els pòsters continuaran on eren. Feliç tributació.
Torna la pasta, Àlex
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.
Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre, del Joanot Martorell, del Pin i Soler i tres vegades del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. És autor entre altres novel·les de Vides desafinades, El meu nom no és Irina, Les quatre vides de l'oncle Antoine o Ja estem morts, amor, finalista dels premis Finestres i Llibreter a obra publicada. La seua darrera novel·la és Això no és un western, finalista del premi del festival València Negra.