Vox assenyala el passat, o el futur?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No discutiré pas que el franquisme no es va acabar amb la Transició i que el dit “Règim del 78” en va heretar massa patrimoni: bona part de l’Exèrcit, de la Policia, dels Jutges, dels Bisbes, dels alts funcionaris, de les grans famílies amb tres, quatre o cinc cognoms que sempre han controlat l’Estat, dels periodistes compromesos a fer “premsa patriòtica” i, és clar, tota una ciutadania arnada, nostàlgica d’uns temps passats que, amb menys que molta raó, identifiquen amb el franquisme. Tot i que hi ha qui s’entesta a voler salvar aquella Transició —els habituals defensors del mal menor, del millor allò que res, del podia haver estat pitjor, d’aquell es va fer tot el que es va poder—, els fets són tossuts. Des del 23-F de 1981 que sabem com es va aturar tot un procés de canvi democràtic; com la monarquia ha estat el pretext —ara cremat— per simbolitzar una unitat forçada; com l’autonomisme va ser considerat per l’Estat profund com una derrota o, d’entre moltes altres evidències, com les clavegueres de l’Estat han seguit estant generosament regades, des del GAL socialista al Fernández Díaz del PP.

Ara bé, tinc els meus dubtes sobre l’encert d’associar estretament el creixement a Espanya de l’extrema dreta a aquesta herència franquista profundament arrelada a les estructures polítiques del seu Estat. En primer lloc, perquè ja s’havia dit i repetit que si a Espanya no hi havia hagut partits d’extrema dreta significatius era perquè la dreta conservadora els havia integrat còmodament en el seu projecte nacional. Només quan el PP ha perdut legitimitat després de destapar-se la llarga i profunda història de corrupció, la seva extrema dreta s’ha vist amb cor de campar-se-les tota sola. De manera que, en tot cas, no s’estaria manifestant un franquisme latent, sinó que seria el mateix de sempre, però descarat.

Però, i en segon lloc, també podria ser que Vox fos alguna cosa realment nova que, aprofitant oportunistament els tics locals —és a dir, les aparences del franquisme—, de fet expressés les tendències globals que també es produeixen a la política europea i mundial. Ho dic, sobretot, a la vista de com l’extrema dreta avança en països d’arrels veritablement democràtiques, sense passats autoritaris recents similars al franquisme. Penso en els Països Baixos o Suècia, que al marge d’Alemanya, Àustria o Itàlia en què si que hi ha memòria d’un passat autoritari, l’extrema dreta està ocupant espais polítics molt rellevants. I penso en el projecte de Steve Bannon, tan ben relatat per Llibert Ferri a l’edició d’EL TEMPS del 2 d’abril. Efectivament, Vox estaria fabricant allò que el mateix Ferri en diu un “franquisme postmodern”, on, des del meu punt de vista, el franquisme seria més una disfressa que no pas la còrpora real del partit. Dit d’una altra manera: la cultura franquista ja travessa de Vox al PP i fins a C’s, i potser també alguns aspectes de la suposada esquerra del PSOE. Però l’especificitat de Vox no seria pas el que té de comú amb la resta, sinó el que té de diferent, de propi.

Si la meva intuïció tingués cap fonament, la insistència a denunciar el franquisme de Vox podria acabar emmascarant allò que té de nou i de més perillós. I aquesta cosa podria ser la d’una certa reacció a les imposicions abusives d’una correcció política progressista que serien viscudes com a contradictòries amb una experiència quotidiana que les desmentiria. En aquest sentit, el cas de la victòria de Donald Trump ens hauria de fer reflexionar. La captació del sentiment —i del vot— dels qui se senten enganyats per les falses promeses del sistema, dels qui se senten forçats a un canvi de mentalitat oberta per a la qual no estan encara preparats, dels qui es veuen foragitats dels seus espais culturals de confort sense tenir una alternativa on sentir-se acollits, tot això podria explicar millor el creixement de Vox que no pas la força d’unes restes franquistes que ja només poden recordar una mínima part de la població.

Insisteixo, per evitar confusions, que no estic negant la persistència d’estructures de poder franquistes, antidemocràtiques i autoritàries a Espanya. Cada dia en tenim proves. Però afirmo que Vox és alguna cosa més que l’expressió d’aquestes restes, que no és una cosa vella sinó nova. Que subratllar-ne el franquisme és menystenir-ne aquesta dimensió postmoderna, reactiva —de fet, reaccionària— davant dels principis de la modernitat democràtica. És ignorar que darrere la cavalcada d’Abascal en pla de conqueridor, dels toros i la cacera, de l’antifeminisme, hi ha un ús intel·ligent de les xarxes socials, hi ha la manipulació de malestars socials molt reals. En definitiva, que en Vox pot no haver-hi tant l’amenaça d’un retorn al passat com la d’un horitzó de futur inquietant.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Salvador Cardús
Salvador Cardús