La Constitució més breu del món

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un observador exterior que vingués a veure la campanya de les eleccions generals arribaria a dues conclusions. La primera, que, en el debat polític espanyol, la Constitució és molt important. Tant, que els partits fan bandera del seu constitucionalisme. Es parla del bloc constitucionalista. Uns partits renyen als altres perquè no són tan constitucionalistes com haurien de ser o ho són d’una manera massa tèbia. I altres partits es condemnen a les tenebres exteriors de fora de la Constitució, i es consideren per tant empestats, sense que ningú no hi hagi de poder pactar i als qui seria bo expulsar, per la via penal, per la llei electoral, o fins i tot per altres vies invisibles, de l’espai de la política. Tot el debat polític espanyol figura que fa tombs al voltant de la Constitució.

I què diu aquesta Constitució tan important, a la qual tothom es refereix constantment? La segona constatació de l’observador estranger seria que la Constitució espanyola, a efectes pràctics de debat polític, és la més breu del món. Només compta mig article. La primera part de l’article segon que diu “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española patria común e indivisible de todos los españoles”. Ho escric en castellà perquè no es perdi cap matís ni cap majúscula en la traducció (és obvi que aquest mig article ha estat pensat en castellà). Si estàs d’acord amb això, ja ets constitucionalista a tots els efectes. No cal res més. Per exemple, Vox és presentat com un partit del bloc constitucionalista, sense cap problema per pactar-hi, perquè accepta del tot aquest mig article. De fet, l’hauria redactat amb les mateixes paraules, que pertanyen plenament al seu registre lingüístic. Quan es parla de lleialtat constitucional, de l’imperi de la Constitució, es parla d’aquest mig article. I pràcticament de res més. Un article anterior també podria tenir una certa rellevància —“la forma política del Estado español es la Monarquia parlamentaria”— però només en la mesura que hi va associat. Perquè va de soi, és la seva encarnació.

I la resta de la Constitució? Fullaraca. Coses de les quals es pot parlar, que es poden discutir, que es poden fins i tot negar sense deixar de ser del bloc constitucionalista. Amb l’apartat de deures i drets es pot fer de més i de menys, sobretot a la part dels drets. Resulta que hi ha partits dits constitucionalistes que discutirien molt a fons alguns dels aspectes diguem-ne secundaris de la Constitució, mentre que alguns partits considerats no constitucionalistes els farien seus amb un entusiasme molt més gran. Però tant se val. No estem parlant d’això. Constitució és indisoluble unidad de la Nación española. La resta són ornaments, que es poden treure i posar sense que trontolli l’edifici constitucional. No en va aquesta unitat n’és el fonament, on tot s’aguanta. Aquest tot pot canviar, el fonament és inamovible, independent del que pensin els ciutadans, blindat no ja contra qualsevol intent de votar, discutir o debatre. Sobre això no hi ha diàleg que valgui. Això és ser constitucionalista.

La Constitució espanyola és tan breu, a efectes polítics, que no té importància ni tan sols la segona part del mateix article segon. Després de proclamar allò de la “indisoluble unidad”, diu també que la Constitució “reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran”. Doncs et pots passar això pel forro i continuar proclamant-te constitucionalista. Alguns dels qui fan bandera del seu constitucionalisme, que li discuteixen a PSOE i Podemos si en són prou, i criminalitzen els independentistes com a adversaris de la Constitució, presenten programes que xoquen amb aquesta segona part de l’article. Proposen eliminar les autonomies, suspendre-les, desnaturalitzar-les o desfigurar-les, aprimar-les fins que siguin escassa descentralització administrativa. I sobre la distinció constitucional entre nacionalitats i regions, ni parlar-ne. Cafè per a tothom, i cada vegada menys. Constitucionalistes que van contra la Constitució. Però en allò que ja saben, que tots sabem, que és accessori o fins i tot sobrer per proclamar-te constitucionalista.

El pacte constitucional del 78 tenia avantatges i defectes. S’explica en una conjuntura històrica. Era un canvi de cromos. Tothom en rebia algun i en donava algun, desigualment. Els que avui es proclamen constitucionalistes neguen ara de fet la idea del pacte. Demanen que els tornem els cromos que van haver de deixar els seus predecessors directes. Volen tots els cromos. Només els interessa de la Constitució el que en van obtenir. No el que van haver de cedir. I en surt la Constitució més breu (i més sacralitzada) del món. La seva.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.