Sense Catalunya no hi ha campanya electoral

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquest divendres ha començat oficialment la campanya de les eleccions espanyoles del proper 28 d’abril. Fa un anys, l’inici d’una campanya era una jornada transcendent, la famosa enganxada de cartells era un punt d’inflexió. Però, ara, aquest esdeveniment ha quedat diluït. Vivim immersos en una campanya permanent. Amb les conseqüències que això té en la construcció de relats i discursos. I, també, en la contaminació -premeditada- d’aquests. Quants ciutadans determinaran el seu vot durant la campanya electoral i quants ja fa temps que han pres aquesta decisió? Aquesta és, sens dubte, la gran incògnita. I, per això, els partits tenen tota la maquinària preparada i els seus representants dormiran poc els propers dies per arribar a tots els racons, per participar en milers de mítings i per intentar fer les millors declaracions.

Perquè en una campanya electoral tot està molt ben orquestrat, no es pot donar espai ni joc a la improvisació. Tot està pensat en un míting electoral: on s’ha de col·locar el públic, on cal posar les pancartes o banderes, quan cal pujar el to d’un discurs -si les càmeres de televisió connecten en directe. No s’escapa cap detall. Ja ho diuen, la millor improvisació és la que es prepara. I, per això, en tots els actes apareixerà C-A-T-A-L-U-N-Y-A. La cap de cartell. Sense el conflicte català no hi ha campanya electoral. Tots els partits, sense excepcions, vertebraran els seus arguments a partir de l'atzucac Barcelona-Madrid. Perquè, que ningú ho oblidi, aquesta campanya coincideix també amb el desenvolupament del judici sobre l’1-O al Tribunal Suprem i alguns dels líders que estan sent jutjats formen part de llistes electorals.

Per tant, uns intentaran engreixar el discurs anticatalà. El Partit Popular, Ciutadans i Vox voldran que Catalunya monopolitzi el debat públic a Espanya i prometran més repressió i més accions per atacar, o directament lapidar, l’autogovern. En canvi, el PSOE intentarà allunyar-se dels independentistes i treballarà perquè no necessiti el seu suport per poder governar. Veurem si ho aconsegueix. Els socialistes no faran cap concessió amb Catalunya durant aquestes properes setmanes. De fet, Pedro Sánchez sap que si vol repetir a la Moncloa haurà d’arribar a acords i que tot pacte tindrà uns costos. Res serà un xec en blanc, ni amb els independentistes ni amb Albert Rivera.

Veurem, en aquest joc de retrets i paraules enceses, quin to adopten els partits independentistes catalans. Esperem que trobin la melodia adequada. La que ha de permetre construir, resoldre, trobar solucions. Prou falta ens fa. Però que es converteixi en sintonia més enllà del 28-A. De les promeses a la política. Que potser el que necessitem és menys campanyes i precampanyes i més taules de diàleg, treball i governança. Aprofitem que Catalunya serà en el centre de tots els debats per guanyar posicions. Això, com passa en els mítings, també pot estar premeditat.

Malgrat que els mitjans de comunicació públics hauran de cobrir la campanya mantenint un ordre i un minutatge proporcional a la seva representació parlamentària. Perquè els blocs electorals, un cop més, condicionaran la feina dels periodistes. Esperem que la campanya ens serveixi per denunciar la intromissió inadmissible que qüestiona la professionalitat dels periodistes, que estableix un tipus de censura inacceptable en un estat democràtic, que és contrària al que estableix l’article 20 de la Constitució espanyola sobre la llibertat d’informació i que també limita la llibertat d’expressió censurant fins a l’absurd: els periodistes de TV3 no poden ni dir prisis pilitics. Però, és clar, hi ha partits polítics que només defensen el text constitucional quan aquest respon als seus interessos, quan conjuga amb la seva ideologia. I això és el que tornarem a veure, que reafirmarem, aquests dies.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Magda Gregori
Magda Gregori