Maig ve després d'abril

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No és cap descobriment apuntar que la política espanyola té un fort ascendent en l’escenari del País Valencià i les Balears. A Catalunya també en té, d’ascendent (més del que alguns analistes catalans perceben o volen percebre), però és obvi que Catalunya ha desenvolupat un sistema polític molt més sòlid i complex que el que hi ha hagut, i hi ha, a les terres dites germanes. En equivalència al grau més elevat, o més estès entre la població, de consciència nacional dels seus ciutadans, els catalans disposen d’un ampli ventall de formacions polítiques pròpies, des de l’extrema dreta de Ciutadans fins a l’esquerra anticapitalista de la CUP, passant per la socialdemocràcia de centredreta, centreesquerra i esquerra centrada (afini vostè amb les qualificacions) que tenen possibilitats serioses d’alternar-se o de sumar escons per governar. Això no s’ha arribat a aconseguir, a pesar d’haver-se intentat, ni a les Balears ni al País Valencià, on els partits propis de dreta i d’esquerra sí que han governat, però sempre com a crossa o frontissa de les dues grans formacions del bipartidisme espanyol, PP i PSOE. I és obvi que aquest esquema no canviarà a la propera cita electoral.

Tant és així que Ximo Puig va decidir (sembla que amb nocturnitat i traïdoria, al parer dels socis de Compromís) avançar els comicis valencians per fer-los coincidir amb els espanyols, a fi i efecte de beneficiar-se de l’efecte d’arrossegament que pugui tenir la candidatura de Pedro Sánchez a continuar a la presidència del Govern d’Espanya. Té sentit que Ximo Puig faci això, sobretot des de la perspectiva dels interessos de Ximo Puig (que, en primera i darrera instància, són els únics que realment importen a Ximo Puig): ell es va posicionar, a les primàries del PSOE, a favor del cavall presumptament guanyador de Susana Díaz, i per en tant en contra de Pedro Sánchez, amb la qual cosa és evident fins a quin punt se la juga. Si perd la presidència de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig queda simplement amortitzat per al seu partit, i només ha de veure les barbes que Pedro Sánchez ha rapat a Andalusia per posar en remull les seves. Si de passada aconsegueix un resultat favorable per al PSPV, i desfavorable per a Compromís, doncs encara millor a l’hora de negociar una eventual nova edició del Botànic.

La cosa és diferent a Balears, amb una Francina Armengol que ha demostrat tenir agenda pròpia dins el món socialista i que s’ha mantingut més o menys fidel al líder-que-no-ho-havia-de-ser (tret d’una infidelitat passatgera i oblidable amb Patxi López). Ara bé, és obvi que l’avançament de les eleccions espanyoles decidit bruscament per Pedro Sánchez condiciona les opcions d’Armengol a revalidar la presidència del Govern de les Balears. Si a Pedro Sánchez li surt bé la jugada i torna reforçat a la presidència espanyola, això és bo per a la candidatura d’Armengol, però si la jugada surt malament i Pedro Sánchez cau, serà cruspit pel poderós antisanchisme dels barons i dels vells líders, i això seria clarament perjudicial per a la presidenta illenca. Hi ha un sector ampli de l’electorat balear que vota per mimetisme, d’acord amb els vents que veu bufar al conjunt d’Espanya. Per entendre’ns, és aquest electorat indecís que antigament basculava entre el PP i el PSOE, però que ara també pot provar sort amb Ciutadans.

Sigui com sigui, la possibilitat de reeditar un pacte d’esquerres passa necessàriament perquè el PSIB-PSOE mantingui o millori els seus resultats. I a la vegada, passa també perquè els de Més també es mantinguin o com a mínim no es desplomin. I s’han de tenir en compte també les variants de Podem i del PI, que és possible que no caiguin ni s’enlairin —respectivament— tant com se’ls augura, i que també serien molt probablement necessaris per arribar a una entesa per evitar un desembarcament de la ultradreta de PP, Ciutadans i Vox a les institucions illenques. El PI, per la seva banda, ha dit ben clar (en aquest mateix setmanari, i per boca del seu líder Jaume Font) que no vol pactar a la contra de qui governi Espanya, amb la qual cosa s’entén que obre la porta a acords amb un PP avalat pels vots de Ciutadans i Vox, o directament en pacte de govern amb ells. Una cosa així sembla difícilment acceptable per als votants d’un partit que, com el PI, es proclama defensor de la llengua i la cultura catalanes, però ells sabran. En tot cas el 26 de maig ve després del 28 d’abril, i la influència del segon sobre el primer serà, amb tota probabilitat, més directa i més forta encara que en totes les convocatòries anteriors.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).