La possibilitat de ser originals, nous, joves

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De la mateixa manera que no n’hi ha prou amb la voluntat de voler ser modern i innovador per ser-ho realment, la novetat apareix espontàniament encara que no hagi estat buscada. Imprevisible. Mentre els escriptors mediocres no poden aportar res de nou, els grans talents de qualsevol època no deixen d’enriquir-nos amb les seves creacions ja pretenguin o no pretenguin l’originalitat. La cultura d’avui diu que no para d’innovar però, en realitat, no deixa de repetir-se mentre que la cultura medieval pretén repetir i repetir la tradició clàssica però tampoc se’n surt sempre: de vegades innova, encara que no vulgui. L’originalitat no es governa. El que ara ens sembla més rabiosament modern podria ser només el que havíem oblidat molt de temps enrere, un tresor perdut. Si comparem el món d’avui amb el de l’edat mitjana és ben curiós que, mentre la nostra època està obsessionada per l’originalitat i la modernitat rampant, pel futur i la innovació, els nostres avis medievals estaven obsessionats exactament per tot el contrari. Aquella època sovint desconfiava del que fes olor de nou, dels canvis, i es buscava en el passat, en la tradició perduda a mitges, el coneixement, la seguretat indispensable per tirar endavant. Es deia que la història és la mestra de la vida. Que no hi ha res de nou sota la capa del sol. Un important clergue de l’època, Joan de Salisbury, ho va definir així a la seva obra Metalogicon (1159):

Som com nans carregats a l’espatlla de gegants. Si podem veure-hi més i molt més enllà que ells no és perquè tinguem millor vista ni perquè siguem més alts. És perquè ells ens han pujat a coll”.

El món medieval no se sent saturat d’informació ni de coneixement. Se’n sent afamat, desnodrit i, potser per això, sempre busca recuperar la tradició dels antics grecs i dels romans, un coneixement que esdevé més fabulós encara perquè es considera irrecuperable. Es busca nostàlgicament el renaixement d’aquell idealitzat món perdut i s’esforça en l’estudi del llatí per fer reviure l’esplendor cultural i polític de l’imperi romà des d’una perspectiva greu, culturalista i filosòfica. Alguns clergues de les escoles urbanes de les catedrals i dels monestirs acostumen, a més a més, a desconfiar de la literatura perquè és un àmbit d’imaginació i de llibertat on tot pot ser posat en dubte, fins i tot la sagrada revelació de la Bíblia. D’altres homes d’església, en canvi, en són ben partidaris, i de la literatura més escandalosa i dissident possible. És l’anomenada poesia dels goliards —o goliàrdica— que van cultivar tant les altes dignitats eclesiàstiques com els joves estudiants universitaris imbuïts d’un extraordinari optimisme i d’una irreverent, divertida actitud vital. En trobem també a Catalunya, procedents del monestir de Ripoll, que havia d’haver estat un dels grans centres del saber a l’Edat Mitjana. Són cançons d’amor, procaces, obscenes i sentimentals, fins i tot nostàlgiques i angoixades, també trobem acudits intel·lectuals, atacs contra l’església i el poder, elogis al vi i a la festa, a la vida irregular i desordenada, a la felicitat de la joventut que només es viu una vegada. Al goig de la carn jove i fresca:

 

Si puer cum puellula (Si noi amb noieta)

moraretur in cellula, (fos en un quartet,) 

felix coniunctio. (còpula feliç.)

Amore suscrescente (Desbordant-se l’amor)

pariter e medio (i tretes d’enmig,)

avulso procul tedio, (lluny, les prevencions,)

fit ludus ineffabilis (seria un joc inefable )

membris, lacertis, labii... (de membres, braços, llavis...)

 

Al marge d’aquesta cultura eclesiàstica de les catedrals i dels monestirs —de fet, la rebutja obertament perquè es una cultura alternativa, la que sorgeix de l’aristocràcia militar— apareix una nova forma literària, d’enorme qualitat, molt potent, sorprenent. És la literatura dels trobadors, la literatura que canta la joventut, la novetat. Una poesia que pensa que la joventut és una condició social despreocupada dels vincles reproductius i de manteniment més que no pas l’edat del cos. La vigència dels poetes trobadors arriba fins als nostres dies, nodrint tant la poesia acadèmica com la cançó pop, una vigència que li dona permanent joventut. És també la primera gran literatura escrita en una llengua nova, en llengua vulgar, en provençal. I assegura una cosa revolucionària. Que no només l’amor existeix realment, sinó que, a més a més, es pot trobar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves