Mai no ha estat Vox el problema

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En algun o diversos moments, al Tribunal Suprem, ha semblat que el gran problema del judici fos la presència de Vox. Durant diversos moments hem vist com es feien grans escarafalls davant els dos representants d’aquest partit d’extrema dreta, que exerceixen l’acusació particular, tant com abans ho va fer Manos Limpias, una mena de sindicat ultradretà que acusava o es personava per extorsionar les seves víctimes.

Vox és un espantall que fa més nosa que servei al judici del Suprem en el seu conjunt, al Tribunal, la Fiscalia i a l’advocacia de l’Estat. Vox pràcticament no intervé al teatre del Suprem. Pregunten poc i amb escassa convicció. Fan el paper de la trista figura. Els seus representants, clenxinats cap enrere, estampa de la paròdia del fatxa de manual, passegen per les dependències del Suprem com ànima en pena, lluint les seves polseres amb la bandera d’Espanya davant la indiferència general. Fan més pena que angúnia. 

El gruix del seu protagonisme no ha vingut ni tan sols per cap sortida de to que hagin protagonitzat, ni per cap de les escasses preguntes que hagin pogut fer. Són els darrers a preguntar a la bancada de l’acusació i quan és el seu torn no generen cap mena d’emoció. Pregunten els darrers, amb més pena que glòria, com si se sabessin actors no ja secundaris sinó figurants, interpretant un paper marginal. Marchena els té allí, com un familiar intranscendent el dia de Nadal. Seuen perquè són de la família però ningú els presta atenció.

La paradoxa és que tot el protagonisme que han tingut fins ara és el resultat del protagonisme que els han regalat algunes defenses i testimonis de la defensa. Els han posat els focus al damunt, assenyalant els malfactors. Cert que és insòlit a Europa que l’extrema dreta tingui aquesta possibilitat, ser part acusadora en un judici de les característiques d’aquest. Ara bé, no són res, no són ningú. I no pinten res.

Però aquesta manera de procedir ha desviat l’atenció sobre el veritable problema de judici, distrets com hem estat amb l’aneguet lleig, perdent la perspectiva sobre el problema real, el de debò, no un d’estètic que, en el fons, neguiteja més el Tribunal Suprem i el sistema judicial que no pas les defenses. L’estètica ens ha perdut fins i tot en un moment tan transcendent com aquest.

El problema real, de debò, és la Fiscalia de l’Estat i un Tribunal Suprem impregnats d’una dreta extrema. El problema de debò és el tal Marchena que presideix la Sala i a qui encara acabarem blanquejant a base de posar l’accent en els aneguets lletjos i no pas en els llops. I el que encara és pitjor, a força de ser condescendents amb el Tribunal, com ha fet alguna defensa, creient que així ens guanyaríem una certa simpatia o benvolença. Em deia l’amic Josep Curto, de l’Ebre, que l’estratègia de Marchena és de manual i previsible quan tothom sap de la teva parcialitat. Curto fa servir un exemple futbolístic, ell que va jugar a futbol professionalment. És com quan anaves a jugar a un camp molt hostil, on no et podien veure i on sabies que l’àrbitre et volia rebregar. Sovint, el que feia l’àrbitre, a l’inici del partit, era xiular-te un parell de faltes a favor al mig del camp, intranscendents, per guanyar un cert crèdit per, a mesura que avançava el partit, poder xiular arbitràriament i, quan la jugada fos dins l’àrea, decisiva, xiular-te el penal en contra sense miraments. I tu, en comptes de tenir clar on era el problema, estaves pendent del que feien i deien els Ultrassur a la grada, quan els Ultrassur eren l’anècdota i el problema de debò era l’hostilitat de l’estadi on jugaves i un àrbitre parcial que tenia com a principal missió fer-te perdre el partit de totes totes.

Aquest judici el presideix un magistrat que es diu Manuel Marchena, un senyor de qui el portaveu del PP al Senat va fer gala per escrit que era poc més que un titella al seu servei i que serien ells, el PP, els qui des de darrere decidirien la sort del judici. Aquí rau el problema, aquí, en una judicatura profundament reaccionària com hem constatat repetidament, que quan no milita al PP prové d’una tradició rància, sovint obertament franquista, i que domina i controla l’Estat. Aquest és el problema, no els outsiders de Vox, l’espantall amb què ens hem estat distraient.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista