Muntanya devorada

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha una pregunta que cada vegada m’incomoda més: fins a quin punt desitgem allò que volem o en realitat volem allò que ens fan desitjar? Segurament la pregunta ja se la van fer amb l’eclosió dels missatges publicitaris i una consciència més gran sobre com ens volen inocular necessitats inexistents. Però ara, amb les xarxes socials i el regnat de l’algoritme —som dades ambulants i hi ha un cervell central que persegueix el nostre rastre fins no sabem ben bé quines contrades remotes—, la pregunta brunzeix com un vesper enrabiat. El mercat és capaç de devorar-ho tot i de conquerir les raconades més intricades, aquelles que crèiem un lloc vedat pel que ens sembla que tenen d’íntim, privat, autèntic o pur. És clar que aquests adjectius, com moltes altres parauletes, també corren el perill de ser xuclades per l’estandardització del llenguatge. O si no, per una resignificació de no sabem quines conseqüències però davant la qual intueixo que hauríem de presentar batalla.

Un dels llocs devorats pel mercat és la muntanya. Em vull referir, en concret, a allò que fins fa quatre dies enteníem per caminades de muntanya. L’altre dia vaig fer la 48a travessa Viladrau-la Garriga (en la versió curta, des de Collformic, de 22 quilòmetres, que s’estrenava enguany) i vaig comprovar atònita —bé, en realitat, no gaire— que era de les poques persones que caminava amb texans, que és com abans es feien les caminades. (En honor a la veritat, he de dir que a mig camí, quan el sol ja picava, em vaig canviar i em vaig posar unes malles curtes. I això em va fer pensar que segurament sí que m’hauria de comprar un d’aquests pantalons de cremallera, fets exprés per aquestes ocasions). El detall em va cridar l’atenció: no era difícil observar gent abillada —en alguns casos disfressada— amb tot un pack de muntanya sortit de qualsevol gran magatzem fabricat perquè ens sembli que per anar a la muntanya calen una pila d’accessoris. És el mateix que abans havia ocorregut amb l’anar amb bicicleta, el córrer —ara convertit en running— i un etcètera sumptuós on cadascú pot posar el que vulgui. Però és possible escapar d’això?

L’altra cosa sorprenent era l’actitud dels participants: molts feien la travessa corrent i la convertien en una mera ultratrail a imitació del Kilian Jornet —que no en té la culpa, de generar epígons arreu. I en lloc d’aturar-se a badar amb el paisatge —el pla de la Calma té vistes espectaculars per fotografiar sense filtres i no necessàriament instagramejar— o bé menjar ajaguts el pertinent entrepà de botifarra, corrien més pendents de complir no sé quina marca personal i, efectivament, aconseguien passar de llarg pel paisatge que trepitjaven. Un paisatge convertit en un simple teló de fons, sense història ni context (quan esmentem l’estripada del context ja som al cap del carrer), només una escenografia que respon a la dèria de lluir fita, selfie o temps personal. I ara aturem-nos uns segons en el concepte temps personal, repetim el nom i l’adjectiu que l’acompanya i ens adonarem de l’absurd que guarda i potser de la nostra petitesa.

El fet que aquell diumenge hi hagués molta gent corrent feia que quan la travessa transcorria pels corriols de les Carenes d’en Bosch, que menen a Sant Cristòfol de Monteugues, just abans de descendir del tot fins a la Garriga, els caminaires ens haguéssim d’anar apartant per deixar-los pas. Com si estiguéssim en un embús, sí. Com quan un cotxe se t’amorra a l’autopista fins que el deixes passar. Resultat? El món urbà i la inèrcia de la pressa instal·lats a la muntanya (i això no treu que hi ha tot de gent que corre per la muntanya que és la mar de respectuosa amb l’entorn i amb qui es troba pel camí).

Pronostico que arribarà el moment —també derivat de la voracitat del mercat— que se’ns presentarà un moviment la mar de trencador —slow mountain o similar— que es vendrà com una nova forma d’anar a la muntanya, amb tranquil·litat, gaudint de la natura. I ens col·locarà, de pas, una mà de gadgets que no sabíem que anhelàvem —gadgets cada vegada més fragmentaris, específics i rocambolescos— perquè puguem abraçar un moviment tan innovador i reconfortant que no serà més que el que feien els promotors de l’excursionisme i de la Viladrau-la Garriga i bona part dels seus participants fins fa quatre dies. Jo mateixa estic per comprar-me unes bambes de muntanya perquè les botes se m’han endurit i tinc la impressió que camino amb esclops. El meu germà m’ha explicat que ell en gasta i van de meravella. Ja no sé si això que em sembla que necessito ho vull jo de veritat o és el sistema que m’agafa pel clatell i m’hi amorra perquè m’ho compri. Al costat d’això, m’ha dit el meu germà, també són molt importants els mitjons. I ja que hi ets posada, oi?
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Anna Ballbona
Anna Ballbona

Escriptora i periodista