De moment en són nou, però aviat en seran més: es tracta de pobles mallorquins que celebraran consultes populars perquè els ciutadans es puguin manifestar sobre el model d’Estat que desitgen —monarquia o república, és clar. Les previsions d’aquest creixement es basen en la decisió de l’Obra Cultural Balear de posar al servei d’aquests treballs la seva maquinària organitzativa, sens dubte molt més potent que la dels fogosos voluntaris que han tirat endavant l’empresa.
Cal conèixer els pobles illencs per fer-se una idea de l’abast de la iniciativa. Amb aquesta observació, servidor vull al·ludir a la dubtosa transcripció en fets dels resultats dels referèndums. Suposem que guanyi la república al poble veïnat... i què? Segurament se celebraria amb una torrada a la plaça —quatre botifarrons, un poc de xulla amb veta, llonganissa— amb un sostre alegre i naïf de xeremies i tamborets. Quatre crits de Visca la República!, ball de bot, una estona d’eufòria (que benvinguda sigui, no podem fer els roïssos tan grossos).
Voleu una acció cívica més higiènica i inofensiva que aquesta? Us podeu imaginar que aquests referèndums suscitin la violència de l’Estat i que se’n derivi un judici als seus instigadors? Doncs, a pesar que qualsevol càlcul de possibilitats us menaria al festeig d’una nit d’estiu, hi ha per ara dues juntes electorals (Palma i Manacor) que ja han prohibit aquests referèndums. No us sorprendrà que la veda s’hagi imposat tot invocant la Constitució espanyola. Ara ja ens podria semblar “natural” que així sia. Però si no fos pel que ha passat, el veto faria riure un calcetí. Ens semblaria una beneitura, l’astracanada d’unes persones que volen aprofitar l’oportunitat per recordar-se a elles mateixes que oficialment tenen un cert poder. Que són importants, vaja.
Potser el més desconcertant és que les juntes s’emparen en un fet: que la Constitució espanyola “exclou la república com a forma de govern”. I que “la forma política de l’Estat espanyol és la monarquia parlamentària”. I és desconcertant perquè els organitzadors dels referèndums persegueixen, precisament, esbrinar si la monarquia parlamentària és, en realitat, la que desitja la ciutadania o no. La resposta de les juntes en qüestió ens mena a un dogmàtic carreró sense sortida, en el qual se suposa que ens hem de trobar a gust, satisfets; i tan segurs que no ens en volem alliberar mai més. És ben cert que algú —15.706.078 dels 26.632.180 d’electors— va votar a favor de la Constitució (eixida d’un estat de coses que ha canviat molt des del 1978). Però vol dir que uns resultats en un moment de provisionalitat, d’una inestabilitat tan acusades, no s’hauria d’haver entès que portaven escrits en tinta simpàtica la seva obsolescència programada? Bé, ja està bé així, ara no ho anirem a cercar. I fins i tot podem entendre que un pare d’aquesta constitució, el senyor Miquel Roca i Junyent, es queixi de com els governants han tractat la seva filla, limitant-ne dràsticament les potencialitats.
Aquests referèndums s’havien començat a fer en algunes universitats, com ja sap el lector. (A la UIB, votaren 1.475 persones, un 91 % de les quals manifestaren preferències republicanes.) Sembla com si aquesta dèria només afectés els republicans o els que s’agraden de demostrar els republicanisme de bona part de la gent. No ens diu ningú com arriba aquesta tendència a la corona espanyola ni com els coronats la deuen llegir, si és que llegeixen més enllà de discursos que els envia el Govern, com aquell que li valgué a Felip VI el malnom de Felip de la Porra. Tampoc sabem com deuen interpretar a La Zarzuela el fet que Vox enarbori amb més gallardia que cap altre partit la bandera de la monarquia —això sí: seguit de prop per PP i Cs. Igualment ignorem si Felip VI se sent instrument de l’anticatalanisme més salvatge.
Ben pensat, però, són tan innocents les consultes populars sobre la forma de l’Estat que s’organitzen a les universitats i als nostres pobles? Podria passar que les juntes electorals que les prohibeixen s’haguessin adonat que no es tracta de fer volar coloms, sinó de sembrar un solc darrere l’altre: i que ho volen tallar de bon principi, perquè arribarà un moment que la Constitució no serà dic suficient per aturar aquestes onades quan ja siguin temporal. El republicanisme, de fet, ja és tractat pels poders de l’Estat com a material anticonstitucional, estropell davant del qual bé s’haurà de fer alguna cosa, com enriquir la Constitució amb noves possibilitats. Que ens il·lumini el poeta de Santanyí Blai Bonet: quan algú li va fer observar que en un poema (o potser en un article) seu hi havia una paraula que no figurava al diccionari, va contestar amb tota normalitat: “Doncs que l’hi posin”.
