Qui menja glans, o rebenta o caga roures: devem ser, nosaltres, deis grans experts del món en qüestions de llen- Unesco perquè ens hi representen els espanyols, que si no, a la secció encarregada dels idiomes, els catalans, valencians i mallorquins hi seríem els amos. Diuen que el gran èxit de vendes de l'editorial Empúries, que publica de tot, ha estat El luxe del llenguatge, de Jesús Tuson, que acaba de treure Mal de llengües, i que tracta del mateix: de la igualtat radical de totes les llengües, i en el mateix sentit que totes les races, i totes les religions, són radicalment iguals.
Dins d'aquest camp que, per desgràcia, ens ha tocat ser experts, Xavier Lamuela, autor amb Josep Murgades del fonamental Teoria de la llengua literària, segons Fabra, acaba de treure el recull Català, occità, friülà, llengües subordinades i planificació lingüística. No sé si la Teoria de la llengua literària... és èxit editorial, de la mateixa manera que no sé si la primera gramàtica de Fabra ho va ser: ja ho serà. En aquest segon llibre, Tuson tracta de civilitzar-nos, als humans, sobre el cas: no hi ha llengües aspres i llengües fines, com no hi ha races aspres i races fines —o bé si algú considera que sí, llavors ha de creure que també hi ha races bastes i races agudes; i viceversa, però això ja ho comença a saber, la humanitat, que el racista de races és racista en tot—. Treballa també sobre qui té més dret de viure, si la llengua de milions i milions o la llengua de només centenars —com si diguéssim, si té més dret de viure el sa, ric i savi que el malalt, pobre i ignorant. A Lamuela li va encarregar la Generalitat d'Amunt que engegués els papers oficials respecte de l'aranès —l'occità de la Vall d'Àran. I els friülans, que es barallaven entre ells, li van encarregar que els arbitrés la contesa lingüística.
Es clar que som experts en la matèria perquè ens han obligat a menjar glans, (abusant del fet que la nostra llengua no té estat, la parlem un grapadet de milions i qui sap si ens en sortirem —sí—). Però, d'aquestes pressions, seria un error deduir-ne que n'hem sortit experts només en llengües sense estat, minoritàries i malaltisses. Més aviat sembla que n'hem sortit, si ens en sortim —sí— capdavanters d'una revolució pendent que té la humanitat: que si és clar que s'ha de vèncer el racisme biològic, el racisme de casta i el racisme de classe, també s'ha de vèncer el racisme, igualment reaccionari, de llengües i de cultures. Carles I de Què-és-Espanya i V d'Alemanya deia que l'espanyol era per parlar amb Déu, el francès amb els amics, l'alemany amb el cavall i l'italià amb les dones. Avui, sense l'anglès ni el rus, aquell gotós no podria arribar ni a rei Bonet. Sic trànsit.
