L’urna de Skinner

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El funcionament de la caixa de Skinner és relativament simple. Agafem una rata o una mona i la introduïm en una gàbia menuda. Apliquem un estímul a un dispositiu mecànic, com una llumeneta, i, cada vegada que el senyal s’active, ensinistrem l’animal perquè accione el mecanisme. Establim un sistema de recompensa quan el dispositiu siga accionat correctament i, voilà!, que diria Aleix Renyé: obtindrem un comportament condicionat a la quantitat i periodicitat del premi.

Els estudis del psicòleg B.F. Skinner amb rates, mones, coloms i, segons la llegenda negra, amb la seua pròpia filla, van demostrar que, sotmesos a aquest sistema d’estímul-acció-premi, els éssers vius passen a ser predictibles. És a dir, tenen un comportament esperat —i, a estones, induït— per la persona que controla la caixa de Skinner; com a curiositat, el mecanisme que ha d’accionar el subjecte de la investigació s’anomena manipulandum, tot i que hom pot sospitar que el manipulandum real està sobretot fora de la caixa i de l’abast de la rata de torn.

Les aplicacions de la caixa de Skinner són diverses. El comportament dels animals serveix, per exemple, per a explicar l’auge de les addiccions no tòxiques al mòbil, al joc on line, a les apostes esportives, als videojocs o a les xarxes socials; en especial, s’hi utilitza el concepte de “recompensa variable”, un efecte descrit per Skinner que resulta certament curiós. El fet és que, quan la recompensa que rep l’animal és sistemàtica (el mateix tros de formatge, posem per cas, amb la mateixa periodicitat), l’interès per accionar el sistema decau fins a gairebé desaparèixer; si la recompensa és aleatòria, és a dir, no se sap si n’hi haurà o no, en ocasions no cau res i, en altres —molt poques—, cau una quantitat desorbitada de menjar, la rata o la mona es tornen boges i no paren d’accionar el sistema a l’espera del premi.

El paral·lelisme amb les màquines escurabutxaques resulta evident. La melodia i les llumenetes que assalten els clients assenyalen que el sistema està al punt; la ranura per a les monedes i el botó d’inici són el mecanisme; el premi, que no cau gairebé mai però que, de tant en tant, escup una bona quantitat d’euros, la recompensa variable. El jugador, és clar, és la rata i Skinner, el paio insuportable amb ulleres que torna a tenir raó.

Però el rendiment de la caixa de Skinner, les dimensions de la qual no solen ser més grans que una urna electoral estàndard, pot anar més enllà. Què és la propaganda electoral sinó les llumenetes que recorden que el sistema està actiu? Què són les eleccions sinó el mecanisme que s’acciona en introduir el vot en la ranura? Què són els resultats electorals i la posterior acció política sinó la recompensa que esperen els votants?

L’única esperança és que el subjecte de l’experiment electoral actue d’una manera més complexa i, per tant, impredictible que no pas una rata o una mona. O el bebè de Skinner, si fem cas de la falsa llegenda negra. Per desgràcia, però, la recompensa variable també sol funcionar en aquest nivell i una part dels votants reaccionen a l’estímul del sistema electoral buscant un premi màxim que no sol arribar.

Déu nos en guard, d’una comparació maniquea i ximple entre els votants i les rates, però hom no pot estar-se d’observar un cert vot de recompensa variable, sobretot, a la dreta de l’arc parlamentari. L’abandonament progressiu de l’electorat conservador de l’opció habitual dels últims vint-i-cinc anys, el Partit Popular, és a dir, el premi sistemàtic, menor però segur, per opcions més desconegudes com l’oferta ideològicament amorfa de Ciutadans o l’extrema dreta de Vox, no és més que la recerca d’una sinistra recompensa major. El suïcidi col·lectiu de Brasil amb Bolsonaro, el dels EUA amb Trump o el de mig Europa amb la ultradreta van pel mateix camí.

De cara al 28-A, tant en el terreny de joc valencià com en el taulell estatal, el dubte que hi plana és saber quina serà la recompensa variable del sector esquerrà i valencianista. Si els votants apostaran per qualsevol de les opcions habituals (Compromís, Esquerra, PSPV, Podem, DV...), tant si es queden curtes com si tenen possibilitats escasses, o si buscaran un fals premi major amb l’abstenció. Un (no) vot de castic a l’urna de Skinner bé per peresa, o bé contra les pusil·lanimitats i renúncies d’uns o contra un sistema trampós que ens obliga a jugar amb cartes marcades.

El votant esquerrà, per tant, s’enfronta a una disjuntiva: actuar com les rates i fugir d’un vaixell que sembla que s’estavellarà inevitablement contra l’iceberg PP-Cs-Vox, o votar massivament el 28-A per les opcions a l’abast, amb tots els ets, i uts i les prevencions que calga. I, de pas, enviar Skinner a pastar fang.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio