El meu centenari: memòries futbolístiques d’un ‘xoto-culer’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Començaré l’article desfent un equívoc molt habitual: la meua (mig) militància blaugrana no té res a veure amb qüestions ideològiques. Quan encara vivia a Madrid, amb cinc o sis anys, em vaig quedar fascinat per un tal Johan Cruyff que havia arribat al Futbol Club Barcelona el 1973. Em vaig fer culer d’una manera pura, no induïda: al meu pare li interessava molt més la filatèlia i la bibliofília que el futbol. I la mare era més de veure els llargs partits de terra batuda de Roland Garros i, anys més tard, les disciplines que retransmetia la gran Paloma del Río. I m’agradaria poder dir que vaig lluir la meua primera equipació blaugrana encara sent ciutadà madrileny, però les dates ho desmenteixen: fou un regal de primera comunió, quan ja vivíem a Xàtiva. No hi ha fotografia posant amb la samarreta del Barça amb la Cibeles de fons. Això és així. 

L’altra (mig) militància valencianista sí que té un component ideològic, però les arrels són curioses. A l’estiu del 1982, després de la Copa del Món celebrada a Espanya, el Barça oficialitzava el fixatge de Diego Armando Maradona per 1.200 milions de les antigues pessetes. A un servidor, aleshores un preadolescent amb principis, la quantitat li va semblar obscena. I vaig jurar solemnement, amb la família barcelonina de testimoni, a la caseta en la qual passàvem els estius a Castelldefels, que a partir d’aquell moment em faria del València CF. 

La meua nova adhesió es va oficialitzar amb la primera visita a Mestalla, portat per un amic del pare, en un partit contra l’Athletic Club de Bilbao de Javier Clemente. No recorde el resultat, però se’m va quedar gravada la pressió asfixiant per tot el camp dels lleons. Aquelles temporades, amb alguna visita més a Mestalla, vaig connectar sentimentalment amb el València de Saura, Tendillo, Carrete, Castellanos, Subirats, Pablo, Solsona, Arias... I Mario Alberto Kempes. L’impressionant jugador argentí a qui, quasi quaranta anys després, vaig poder saludar quan me’l va presentar el periodista Cayetano Ros en un estudi de televisió. Fou un moment emocionant. Un pic mitòman.

Tot i la sinceritat del meu valencianisme acabat d’estrenar, els meus prejudicis anticapitalistes pel fixatge del Pelusa van morir el dia del memorable gol contra el Reial Madrid en la Copa de la Lliga, quan tenint tota la porta a ell després de driblar el porter, va fer una pausa perquè el defensa passara de llarg. Un gol estratosfèric. Fou el començament d’una doble filiació estranya, malentesa i que encara perdura.  

Gràcies a la qual, em vaig estremir d’emoció amb el gol de Koeman en Wembley (agraït, Johan, per la primera) i em vaig petar a riure amb les lligues guanyades al Madrid en l’última jornada amb l'ajut del Tenerife. També vaig patir com un porc amb les dues finals de Champions perdudes pel València, especialment amb la humiliant derrota amb el Reial Madrid que els mitjans de la capital celebraren, sense guardar les formes, com si haguera estat contra el Manchester United. I m’ho vaig passar d’allò més bé en Sevilla, en directe, contemplant com Gaizka Mendieta li feia un gol antològic a l’Atlètic de Madrid en la final de la Copa del Rei. Entre més. L'era de l'estupend València de Claudio Ranieri que tants maldecaps li donava al Barça. 

Així mateix, vaig patir en directe el drama en dos temps de la final amb el Deportivo de la Coruña en el Bernabeu. Com a consolació, l’esclat del gol de falta de Pedja Mijatovic que empatava l’encontre. Aleshores, els cels s’obriren i caigué una pedregada terrorífica acompanyada d'una columna d'aigua densa com l'oli. No hi hagué desgràcies de miracle. La tornada a Madrid, per jugar els minuts que faltaven, és millor oblidar-la. Després, vaig gaudir de l’eficaç i brillant etapa de Rafael Benítez i l’històric doblet de 2004. Un miracle futbolístic, amb un planter discret, que no s’ha tornat a repetir en el club de l’Avinguda de Suècia. Del desastre econòmic i social posterior he escrit en alguna ocasió en aquesta mateixa revista.

D’aleshores ençà, l’etapa més gloriosa en la història del Barça, la dels meravellosos Messi, Xavi i Iniesta, entrenats per Guardiola, m’ha proveït de les satisfaccions futbolístiques que ja no trobaria a terres valencianes. Qui escriu aquestes ratlles pertany, per tant, a una rara espècie anomenada valencianistes del Barça (o barcelonistes del València) de mala consciència. Hi ha alguna cosa d’això. En el meu cas, però, es tracta de l’equip de la segona infantesa, el que veia sobre el terreny de joc. El Camp Nou no el vaig visitar fins ben entrada l’edat adulta, amb una primera vegada que no oblidaré: vaig ser testimoni de com Caminero li feia un embolic descomunal al gran Miquel Àngel Nadal. L’amic de Xàtiva que m’acompanyava, matalasser de tota la vida, va celebrar el gol discretament, però em va fotre un puntelló descomunal. Sàpigues, Pau, que no me n'oblide.

I etcètera. Un doble joc que provoca conflictes d’interessos i efectes secundaris que he pogut gestionar sense grans neurosis i sense recórrer a ajuda professional. Quan els meus fills plantegen de quin equip som ("quin és el monstre?", preguntava la menuda) els transmet, atenuada, la meua esquizofrènia: del València i del Barça, responc. Si de cas, una mica més del València, per això de ser l'equip de més a prop, amb permís del Llevant. De moment, Messi sembla decantar la balança, però el meu fill gran té enormes expectatives dipositades en el jove coreà Kangin Lee. Li estalviaré de moment el disgust: si algun dia esclata, farà via lluny de València. 

El futbol és un negoci vergonyós que sovintege per les compensacions. Una contradicció molt més gran que una doble filiació futbolística

Us preguntareu ara què passa en cas d’enfrontament directe: vaig amb qui més ho necessita, que quasi sempre és el València. O amb qui ho ha merescut més. Però pesa la tendència salomònica. Un cas pràctic: en la pròxima final de la Copa del Rei aniré amb l’equip de Marcelino García Toral. Perquè sí, perquè és el centenari, perquè el Barça ja en té moltes d’aquestes. Perquè espere que, uns dies després, Messi puga guanyar una nova Champions que faça justícia a la seua trajectòria. A poder ser, contra la Juve de Cristiano Ronaldo. No és senzill, però això em faria molt feliç. Al contrari, se'm faria difícil de digerir.

Expressat tot l’anterior, els contaré ara el millor de tot: amb el temps, he fet del futbol un instrument de ludisme absolut. Cap partit, per transcendent que siga, em genera tensió o nerviosisme. Com a molt, tinc el cuquet expectant de les petites il·lusions que et fan viure millor, com un viatge o la visita a un restaurant bo. El gaudi és en el joc, habita en un control impossible, en una pilotada a l’escaire, en un regat genial. Dels "monstres" i dels rivals: veure maniobrar Luka Modric, Isco o Benzema és un regal per a la vista. I la meua admiració per Zidane i les coses que feia sobre un terreny de joc serà eterna. Malgrat el meu antimadridisme. 

Celebre les victòries, les paladege. I oblide ràpidament les derrotes. Tampoc és que l’efecte dels èxits futbolístics siga molt durador. El futbol no és, certament, tan important. Més aviat, és un negoci vergonyós, un circ lamentable, que sovintege per les compensacions estètiques i pel retorn a la infantesa. Aquesta és la gran contradicció. Molt més gran que una doble filiació futbolística. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.