Aquest article no pretén revelar cap conjura al voltant d’un vessant polèmic del nostre petit món literari. Ni plantejar cap esmena a la totalitat. Perquè sent conscient de les moltes imperfeccions d’un sistema dopat, no sembla fàcil una reconfiguració en profunditat dels certàmens per premiar originals. En comptes d’encetar aquest meló, vull fer una reflexió sobre els textos que hi arriben basant-me en l’experiència acumulada. Deixant clara d’entrada la meua preferència pels guardons a obra publicada, els que tenen més interès i contribueixen a fer cànon i visibilitzar la qualitat, a contrarestar —malgrat les limitacions— les lògiques capitalistes de les llistes de més venuts.
Passa que per a optar a un d’aquells guardons que jutgen la producció anual, primer s’ha de publicar. I no és fàcil. La via més ràpida —sense cap garantia— és presentar-se a algun dels molts guardons existents a Catalunya, País Valencià i les Illes. I esperar que sonen els flabiols, els flautins i els timbals després d’una carrera contra els altres aspirants —alguns dels quals és possible que acumulen més experiència i ofici—, arbitrada per les inclinacions dels jurats i les preferències editorials. Sobretot, però, és una carrera contra les nostres limitacions. Una vegada es perd, el més fàcil és posar el jurat sota sospita. Les sospites de favoritisme són un clàssic, però el ben cert és que, amb cada veredicte, els jurats s'exposen que juren en arameu un fum de persones, conegudes i desconegudes. Perquè sols pot guanyar-ne un. O de vegades dos. O ningú.
Per això no cal patir perquè funciona així. I tampoc no és la qüestió: l’aspiració dels jurats és —hauria de ser— trobar la millor obra possible. Per un tema de credibilitat. Aquest rigor explicaria per què són relativament habituals els premis declarats deserts. Però fins i tot quan això no passa, la sensació és que cada vegada costa més trobar obres amb el nivell exigible pel prestigi i la dotació dels guardons. Diners procedents, cal no oblidar-ho, de l’erari públic. I això no hauria de conduir a un debat sobre la conveniència o no dels premis deserts, sinó a reflexionar sobre com és possible que arriben als premis poques obres inequívocament premiables. No especularé sobre les raons per les quals molts dels autors consolidats no s'hi presenten. Hi ha tants motius com escriptors. Però molts altres sí que ho fan. I alguna cosa està passant.
La línia editorial
La primera reflexió, molt important, és que els premis tenen línia editorial. En alguns guardons genèrics, de novel·la negra o narrativa curta, posem per cas, la línia està molt marcada. Però els altres premis també tenen marcadors que els aspirants han d’identificar. Hi ha unes obres premiades precedents, una editorial que publica un tipus determinat de llibres i uns jurats escollits en funció d’això. Sovint fa la impressió, però, que molta gent es presenta a la babalà, sense analitzar la trajectòria dels jurats ni de l’editorial. Per provar.
La desubicació no té a veure amb el gènere: hi ha maneres mestisses de fer novel·la negra, històrica o de ciència-ficció que troben encaix en premis més «literaris», amb totes les cometes del món. Però hem de trobar el cau adequat. Com deia algun editor en X, amb molta sornegueria: «M’ha arribat un manuscrit de novel·la eròtica per a la nostra col·lecció "Filosofia i dret"».
Explorant els límits
Altra cosa que s’ha de saber és que escriure una novel·la, sense més ni més, és relativament fàcil. Escriure una novel·la tirant a regular ja no és tan senzill. Però fer una bona novel·la —de les extraordinàries ni en parlem— és una empresa complexa. Requereix molt de talent, que no abunda, o anys de lectures, experiències i provatures. Tothom no n’està capacitat. I la pregunta que hem de fer-nos, abans d’enviar un original a un premi, és, com a mínim, si hem posat tota la carn a la graella, si ens hem esforçat al màxim, si hem buscat assessorament qualificat i sincer per ajudar-nos a millorar l’obra. O hem lliurat el text que vam escriure tal com rajava a estones perdudes. Sense revisió, sense reflexió, sense reescriptures, sense podes. Obres lliurades sovint per persones amb tèbies vocacions literàries que s’han saltat molts passos. També pot passar que hi haja treball al darrere, una certa facilitat per escriure. Fins i tot intencionalitat. Però hi ha moltes raons que expliquen que aquells brots verds no acaben de fer-se grans i robustos.
El mapa, el mapa, el mapa
Hi ha un tipus d’original que genera molta frustració entre els jurats, la novel·la que arrenca amb un bon plantejament i una escriptura més o menys curosa. Passa que, en algun moment, moltes d’aquestes històries s’enfonsen, perden pistonada. Em fa la sensació que això té a veure amb una aplicació agosarada de l’escriptura de brúixola, de partir d’una idea força per veure on ens porta la història, sense gaire planificació prèvia. Això està molt bé per a gent talentosa o amb molt d’ofici. Però el consell per a la gent que comença és partir de la dinàmica del mapa, de tindre un full de ruta que incloga la manera de progressar i coronar el text. Un campament base al qual tornar quan es complica l'escalada. Aquest control del relat pot evitar grans davallades i ajudar a allò tan difícil d’aconseguir que és una història climàtica, que vaja creixent en intensitat i que acabe en alt. Com ha de ser. Amb el millor final que siguem capaços d'imaginar.
Una novel·la no és un guió
Ni tampoc és teatre. Aquest epígraf ve a tomb de la volença de fer per progressar la narració a través de diàlegs absurds i irrellevants del tipus algú entra en un lloc, saluda, pregunta per la família, l'altre contesta i etcètera. Pàgines i pàgines de fullaraca que treuen interès i densitat literària a la narració. Dialogar (bé) és molt difícil. És una de les coses més difícils. Per això els diàlegs han de ser concisos, precisos i rellevants. Hi ha molts diàlegs que es poden integrar en la narració. O resumir en unes poques línies. I hi ha diàlegs que, en algun moment, s’imposaran, emergiran perquè tenen sentit. Els hem d’identificar i treballar. Mai podem oblidar que la diferència entre una novel·la i un altre tipus de text és el gruix literari. Un equilibri que rarament trobareu en un text que abuse dels diàlegs intranscendents.
La forma també és fons
Alguns de vosaltres agafareu l’afirmació anterior amb prevencions i, segurament, tindreu tota la raó. Hi ha propostes literàries basades en la senzillesa —no confondre amb la simplicitat—, en l’economia expressiva i de recursos i que funcionen magníficament. Perquè la manca de marcadors d’estil també pot ser un estil. Molt difícil d'aconseguir, per cert. En tot cas, personalment, m’agrada que la literatura que jugue amb l’expressivitat, amb els recursos, amb el lèxic, amb la musicalitat de les frases, amb el que diuen, amb la seua capacitat aforística i atmosfèrica. Que algú decidisca llegir-nos, entre tanta oferta, és un regal. I els escriptors hem de correspondre fent que la lectura tinga recompenses. També puc acceptar que una gran història es conte tirant pel dret, sense focs d’artifici, però no hi ha tantes grans històries. I, pel mateix preu, una prosa sofisticada, adornada, pot ser també una experiència literària vàcua. S’ha de guardar un equilibri. El que em sorprèn és la quantitat d’originals en els quals la manca d’expressivitat va associada a no contar res especialment interessant.
El to
Sovint fa la sensació que hi ha massa reflexió al voltant del to que li volem donar als textos. Quan es tracta d'un ingredient fonamental. El to general és bàsic per vestir una història. I amb ell hem d'anar fins al fons: si hi ha drama, el to ha de ser dramàtic, dens, colpidor. Si plantegem una bandarrada, hem de traure la destral. Després, podem jugar amb diferents registres.
Hi ha històries, algunes fins i tot publicades, que, una vegada acabades, no saps ben bé què et volien contar, quin és el seu retrogust, quina és la petjada que et deixen dies després d’haver-les llegit
Captar l’atenció
Altrament, sorprèn la manera en què es negligeix arrancar amb un inici resolutiu, que impacte en el cervell del lector, que traga els ulls de les òrbites. D’acord, no calen hipèrboles. És suficient amb una frase contundent, algun monòleg suggeridor. El que siga. El que no té sentit és començar amb una escena que no transmet res, amb un diàleg sense molla. En un concurs hi ha moltes propostes, el sou dels jurats comporta examinar els textos amb deteniment, però un inici desmanegat o insubstancial diu molt poca cosa dels autors o autores. També som lectors, volem que se’ns captive. I per raons semblants, s’ha de ser conscient amb els inicis i els finals dels capítols, per atraure l’atenció en cada capítol i per deixar algun fil solt al final que convide el lector a continuar. Ja hem dit que una novel·la no és un guió, però no passa res per traslladar estratègies com la del cliffhanger. O la d’administrar els girs narratius cada cert temps, per mantenir viu l’interès.
Dit això, si algú és capaç de sostenir la lectura d’una novel·la en funció de la qualitat i riquesa de la prosa, de la densitat de les reflexions, també m’hi apunte. Amb molt de grat. De fet, no falten exemples en la literatura catalana. Però mai els he trobat entre els originals presentats a un premi.
Què era això que volies contar?
Hi ha històries, algunes fins i tot publicades, que, una vegada acabades, no saps ben bé què et volien contar, quin és el seu retrogust, quina és la petjada que et deixen dies després d’haver-les llegit. Les grans històries comencen un minut després del desenllaç, ens llancen preguntes, incògnites, ens deixen neguits. És crucial saber què volem contar. I, en el principi de tot, escollir una temàtica que s’escape dels llocs comuns. O que, si no ho fa, perquè tenim una història que sols nosaltres podem contar, es narre des d’alguna perspectiva diferent, a través de la focalització, de la forma, d’algun personatge singular... Del que siga. A això ens pot ajudar a llegir llibres de qualitat que hagen abordat temàtiques semblants. Per desmoralitzar-nos, per prendre consciència dels nostres límits, per refer-nos, per saber per on no podem tirar, per on podríem fer-ho. Els dubtes són bons. Si a l’hora d’escriure les vostres històries no teniu dubtes, alguna cosa no està funcionant.
Menys sol ser més
Si tenim clar què volem contar i més o menys com contar-ho, és fonamental. Entre altres coses per no perllongar durant centenars de pàgines un viatge que no saps ben bé on condueix. Hi ha grans novel·les de 500, 700 o 1.000 pàgines, però tals magnituds textuals han de descansar sobre bases sòlides, poderoses. Ja us arribarà, si hi arriba. En un premi, tanmateix, ser ambiciós per l’extensió és problemàtic. És millor buscar l’ambició en la temàtica, en l’arquitectura narrativa, en el disseny de personatges, en el rerefons, la densitat i les derivades del que voleu contar. En la qualitat dels vostres fils narratius. Sovint, la culpa d’una extensió sobredimensionada té a veure amb la tasca documental. La documentació és vital per confeccionar les vostres històries, per fer-les vives, versemblants. Però no s’ha de notar, no cal fer exhibició de tot el que s’ha investigat. És contraproduent. La dada tapa el relat. I fa oblidar que el treball més important és el de l'elaboració i reelaboració del text. Tant com siga necessari.
La clau de tot plegat.
