L’Espanya que va guanyar la guerra

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’anècdota és, segurament, la penúltima, perquè quan aquest article arribi a les seves mans ja n’haurà passat una altra que haurà fet envellir l’anterior: fa un parell de setmanes el Ministeri d’Exteriors va haver de rectificar la intenció de commemorar el vuitantè aniversari de l’exili republicà amb la inserció d’un logo que incloïa l’ensenya republicana —absolutament i legítimament constitucional entre 1931 i 1939— en la correspondència oficial del cos diplomàtic. Anunciat el propòsit, el monàrquic ABC va organitzar un escàndol majúscul —portada inclosa—, banalitzant i ofenent el drama de l’expatriació que tants espanyols van patir amb la victòria franquista. Enganxat al banderí de l’ABC, El Español recollia la denúncia contra la iniciativa del govern Sánchez d’eurodiputats del PP, l’extinta UPyD i Cs —molt centristes i moderats ells—, entre els quals cal destacar el de l’exsocialista María Teresa Pagazaurtundúa Ruiz (ahir a UPyD, demà a Cs), que reescrivia d’una manera que no es pot considerar sinó al·lucinant la història assegurant que “el exilio español, republicano y monárquico, es un referente de otra de las consecuencias de la tragedia provocada por el dogmatismo, fanatismo y polarización que llevaron a los alzamientos de distinto signo contra la ley y a la guerra civil. La construcción del régimen constitucional del 78 es la respuesta responsable a nuestros demonios históricos”.

Hi va haver una Espanya que va guanyar la guerra a rojos, separatistes, ateus i maçons, que no se n’amaga i no està disposada que li esmenin la memòria d’aquella victòria

 

Però el més interessant eren les opinions abrandades de diplomàtics de carrera —un cos quasi hereditari i fortament elitista que es va passar pràcticament en bloc, excepte honroses excepcions, al bàndol franquista—, com l'exconseller valencià de Cultura Fernando Villalonga Campos, cosí germà del company de pupitre d’Aznar i descendent del banquer i president interí de la Generalitat després del 6 d’octubre, Ignasi Villalonga, el qual assegurava al rotatiu dels Luca de Tena: “Yo no pienso enviar ningún correo con la bandera republicana. ¡Viva el Rey! Además, a mi abuelo nos lo entregó mutilado esa República comunista y a tres tíos fusilados… los cuatro en un ‘paseíllo’ (sin juicio). En casa se perdonó y nunca más se habló de ello”. Aquest particular ús del perdó, després d’enviar a l’exili, empresonar o executar els vençuts, recorda les paraules del general Narváez, militarot i president del Govern espanyol, que al llit de mort confessava que no calia perdonar els seus enemics perquè ja els havia afusellat a tots.

Aquesta Espanya que va guanyar la guerra sobre l’altra —o tal com l’anomenava el franquisme, l’Anti-Espanya, és a dir: rojos, separatistes, ateus, maçons i altres enemics immortals de la pàtria— no està disposada que li esmenin la memòria d’aquella victòria. Aquesta Espanya, de fet, és allò que Dionisio Ridruejo en deia “El macizo de la raza”, l’Espanya eterna que ha patrimonialitzat l’Estat des dels temps dels Reis Catòlics i en la llarga vida de la qual el franquisme no va ser un episodi aïllat, sinó la conseqüència necessària, com em deia el poeta Joan Margarit arran de la publicació de les seves memòries, amb l’eloqüent títol “Per tenir casa cal guanyar la guerra”. A casa seva l’havien perduda.

De mala gana, però, amb la mort del dictador, aquesta Espanya victoriosa va haver de suportar el retorn dels vells exiliats, la reintegració a la política dels dirigents dels partits vençuts, la recuperació d’escriptors, intel·lectuals i artistes perseguits, però, sense deixar de posar el crit al cel quan s’ha volgut condemnar el franquisme, quan es va aprovar la descafeïnada llei de la memòria històrica, quan s’ha volgut investigar el franquisme, els seus crims i privilegis, treure’n les estàtues eqüestres o els carrers amb noms que l’homenatjaven. L’apoteosi ha estat el propòsit —de moment infructuós— del govern Sánchez de treure les despulles del dictador Francisco Franco del seu vergonyós mausoleu al Valle de los Caídos, patrimoni nacional i construït amb mà d’obra reclusa.

Aquesta Espanya que va guanyar la guerra és avui ben viva en el llenguatge bel·licós de la premsa madrilenya de dreta, en el discurs d’historiadors revisionistes que igualen feixistes i demòcrates, però, sobretot, en el desvergonyiment falangista de Vox, l’essencialisme del PP i l’ambigüitat de Cs aliats, de nou, contra l’Anti-Espanya. És cèlebre la frase pronunciada pel líder dretà José Calvo Sotelo a les Corts de la República, “Antes una España roja que una España rota”. El cert és que la realitat ha estat que aquesta Espanya que llavors representava el “protomàrtir de la Cruzada” ha continuat la dita afirmant, “antes que roja la mato” i, com el tango, “la maté porque era mía”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.