Una corona sense llei

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Felip de Borbó ho ha tornat a fer: L’“¡A por ellos!” de cobertura institucional emès el 3 d’octubre del 2017 l’ha completat el 20 de febrer alertant que “No es posible apelar a una supuesta democracia sin respetar la ley”. Un capote als arguments de la fiscalia del TS. Una mena de “¡Que nos dejen actuar!”. Felip VI hi ha tornat pels mateixos motius pels quals ni li passa pel cap que no hauria d’anar a Davos a compartir faristol amb el príncep d’Aràbia Saudita. O bé encabir-se a la celebració a París del final de la Primera Guerra Mundial —en què Espanya no va participar— seient al costat del president turc, l’autoritari Recep Tayyip Erdogan. Què se li escapa a Felip de Borbó, de les seves funcions institucionals i competències polítiques? Pot un cap d’Estat amb atribucions representatives, no pas executives, fer un discurs amenaçador i marcar pautes polítiques? Algú s’imagina la reina Elisabet d’Anglaterra fent un paperot així? Per llei la reina no pot parlar ni de l’autodeterminació d’Escòcia ni del Brexit. Hi ha una regulació —inclosa en l’anomenada “Constitució britànica no codificada”— que estableix què pot dir o no pot dir la reina; què ha de cobrar per ser cap de l’Estat,  i a quina mena d’activitats o de negocis no s’hi pot ni acostar. Uns quants exemples més. La monarquia dels belgues té estipulades per escrit les seves atribucions. A Itàlia, de l’article 83 a l’article 91 de la Constitució s’especifica fil per randa les competències del president de la república. I a França, la figura del president, que té forts poders executius, està regulada per una llei orgànica. El títol segon de la Constitució espanyola estableix el paper protocol·lari-representatiu de la figura del rei i  els mecanismes de la successió, però a mitges. I es va notar en l’abdicació de Joan Carles I. La successió hauria d’estar regulada per  una llei orgànica que no s’ha fet.

En cap de les estructures de cap d’Estat de les anomenades democràcies occidentals —ja siguin monarquies o repúbliques— no és detectable un buit normatiu. Un buit que si, a més,  s’empara  en la inviolabilitat, predisposa al titular a la barra lliure, com és el cas de la corona espanyola. El rei no disposa de cap llei que reguli detalladament  l’arbitratge o el paper moderador, i que estableixi amb claredat quina capacitat té la corona per fer negocis privats. La llei de Transparència s’hi referix tangencialment, però tot fa pensar que no va voler entrar-hi a fons. Un cas únic, doncs, el de la corona espanyola, tot i que hauria de ser un diguem-ne gran aparador democràtic.  El jurista Javier Pérez Royo és potser qui apunta als riscos i els perills que representa aquesta situació, especialment arran del discurs del 3 d’octubre de 2017. “La monarquia espanyola no tiene ley”,  diu Pérez  Royo, i hi afegeix pessimista:“Esa ley no se va a hacer”. I per què no es farà? I el jurista no s’està de dir que a Espanya el principi de legitimitat monàrquica està per damunt del principi de legitimitat democràtica perquè va ser la monarquia incubada pel franquisme la que va portar la legislatura constituent de 1977.

Les grans sacsejades democràtiques espanyoles, tant les del segle XIX com les del segle XX, ho van ser en contra de la  monarquia borbònica: la Gloriosa de 1868 va fer fora Isabel II, i el 14 d’abril de 1931 va enviar Alfons XIII a l’exili. En tots dos casos els períodes democraticorepublicans van ser efímers. I les restauracions —la de 1874-876 i la de 1975-1978—de prou durada per deixar clar que l’aliança entre Borbons i elits econòmiques ha estat i és l’ànima  tant de dictadures com de temporades de democràcia vigilada —o tutelada, o defectuosa.

Felip de Borbó viu amb tanta normalitat el seu 3 d’octubre com compartir plató amb el príncep saudita Mohamed bin Salman. Potser perquè els valors del Borbó tenen poc a veure amb els dels monarques que es van enfrontar a l’onada de barbàrie de1939-1945. El rei Haakon VII de Noruega es va enfrontar als invasors alemanys abans de fugir cap a Londres, on va compartir exili amb la família reial neerlandesa. Reialeses que, al costat de la britànica, van aguantar estoicament els bombardejos i es van deixar veure al carrer a la vora de la gent. Tot això mentre la família Borbó vivia a Roma sota la protecció de Mussolini i, més tard, a Estoril, a Portugal, gràcies als oficis de la dictadura de Salazar. I després, dels de la del general Franco. La corona no és només una institució de l’Estat: forma part del nucli dur de l’oligarquia espanyola.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llibert Ferri
Llibert Ferri