Des que va començar a Madrid el judici del procés, molts comentaristes han destacat fins a quin punt té semblances notables amb diversos gèneres literaris. Algú ha parlat de les semblances amb una sèrie televisiva d’intriga, perquè els qui han tingut la possibilitat de seguir-lo en directe —només els espectadors catalans— s’hi han enganxat com s’enganxen a les ficcions televisives. Molta més gent ha subratllat les semblances amb l’escriptura teatral: aquella en què es construeix una representació planificada, amb un plantejament, un nus i un desenllaç predeterminats, a través de l‘actuació d’uns personatges. Dins del gènere de la literatura dramàtica, s’ha subratllat la possible pertinença al gènere de la farsa: aquella obra de teatre sense voluntat realista, més aviat caricaturesca, exagerada i carnavalesca, on no falten alguns elements divertits d’humor gruixut (la trampa del Fairy, la secretària judicial que demana un helicòpter...).
Com que cadascú escombra literàriament cap a casa, voldria reivindicar les semblances del judici amb un altre gènere literari, el de la narrativa de ficció, i més concretament amb la novel·la. Com una novel·la, el judici intenta construir una història coherent i comprensible per al públic. Com la novel·la, ho fa a través de personatges diferents, amb una estratègia narrativa que porta cap al final impactant que ha dissenyat l’autor. Com en la novel·la, bona part de la construcció de la història no la fa directament la veu del narrador —omniscient o en primera persona— sinó que el narrador la va trenant a través del que fa dir o del que impedeix dir als seus personatges, per tal d’aconseguir l’efecte desitjat. Però sobretot, el que fa que la història que vol explicar el judici i la que vol explicar una novel·la tinguin grans semblances és una de les qüestions essencials en narrativa. La qüestió de la versemblança.
Quan intentava explicar a classe la idea de la versemblança literària, deia que, en una novel·la, la font de la versemblança és sempre al seu interior, no en la realitat exterior. Per la versemblança d’una novel·la importa un rave la realitat, el que importa és el que sembla real allà dins, en les particulars regles del joc narratiu. Alguns exemples. Jo no crec que existeixin els extraterrestres, però quan mor ET a la pel·lícula, ploro. Perquè no m’importa si ET és real. M’emociona perquè el crec real dins de la pel·lícula. Quan ens diuen als escriptors que una escena d’una nostra novel·la ha resultat inversemblant al lector, la nostra temptació és dir: doncs precisament això li va passar a un cosí meu... I què? No importa si li ha passat realment a algú. Importa si lliga en la trama de la novel·la. No importa si és real al carrer. Importa si sembla real allà dins.
Passa el mateix en el judici. La veritat? Els vídeos del que va passar serien una bona incursió de la realitat dins del judici. No els van deixar passar. La història que s’hi construïa no necessitava vídeos. Necessitava la coherència interna que cal a tota novel·la: el testimoni d’un guàrdia civil es fonamenta en un informe de la Guàrdia Civil, que al seu torn comenta una actuació de la Guàrdia Civil. La bastida narrativa, el fil de la trama, no necessita remetre’s a la realitat del món exterior, com a tota novel·la. Es remetia a coses que passaven dins de la mateixa novel·la, trenant-se, donant-se suport les unes a les altres. La narració no cal que sigui coherent amb la realitat. Necessita ser coherent amb ella mateixa.
Hi ha, de tota manera, un factor extern al text del qual depèn també la versemblança: l’actitud del lector. Segons la formació, el punt de vista, l’experiència, el lector pot trobar versemblants o no les propostes que fa el novel·lista. Tendeix a considerar més versemblant allò que té més ganes de sentir. I si ha viscut la realitat o la coneix de primera mà, se li fa més inversemblant segons quina construcció novel·lística. Leonardo Sciascia em deia que a ell i a molts sicilians els agradava molt poc El Gattopardo, perquè pintava uns aristòcrates cultes i refinats. I que els veritables aristòcrates sicilians eren més deixats anar i més baixets que el magnífic Burt Lancaster de la pel·lícula de Visconti. El Gattopardo els semblava inversemblant perquè el comparaven amb una realitat que havien viscut, mentre que nosaltres, en la distància, el trobàvem versemblant perquè s’assemblava al que volíem imaginar. La narració del judici resulta perfectament versemblant per al públic a què es dirigeix: aquells a qui se’ls va ocultar tota imatge de la realitat. I, en canvi, ens resulta del tot inversemblant a aquells qui érem al carrer els dies de setembre i d’octubre que volia narrar, imaginativament, la novel·la del judici.
