La llibertat serà molesta o no serà

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins la mort que ho puguis dir”. Aquesta frase, de l’escriptora Evelyn Beatrice Hall i erròniament atribuïda a Voltaire, descriu el fonament de la llibertat d’expressió. És una concepció molesta de llibertat, ja que ens obliga a esforçar-nos a respectar idearis que considerem aberrants. Potser degut a això, la llibertat d’expressió de la il·lustració està en decadència. Sembla que estem vivint una infantilització de la societat, que vol evitar escoltar opinions divergents. Estic parlant de llibres censurats, comptes de xarxes socials cancel·lades i estudis científics no publicats, sense cap més explicació concreta a que resulten ofensius o incòmodes.

Paypal ha admès aquest febrer que un grup de ideologia d’esquerres, el SPLC, els aconsella sobre quins comptes cancel·lar per ser considerats conservadors extremistes. És a dir que Paypal, una plataforma de pagaments on-line, es planteja deixar de servir clients per motius ideològics. Altres plataformes com Twitter, Youtube i fins i tot Amazon s’han unit a aquesta perillosa tendència. Per exemple, el SPLC va classificar el blogger Roosh V perillós. El personatge no podria situar-se més lluny dels meus valor i creences: vol reforçar els rols tradicionals de gènere i creu que el feminisme ha degradat occident. Ha escrit varis llibres, el més recent donant consells als homes de com lligar. Tot i vendre’s bé, Amazon va retirar aquest llibre, primer, i després vuit més del mateix autor de la botiga on-line. Sembla ser que el motiu era incloure contingut sexual, mentre Cinquanta Ombres de Grey o Joc de Trons es venen perfectament a través d’aquesta plataforma. Utilitzo el cas d’aquest personatge tan desagradable, perquè al meu entendre, fins i tot un home tan depravat hauria de tenir dret a opinar i expressar-se, al igual que la multitud d’usuaris independentistes de Twitter, els comptes dels quals van ser suprimits massivament a finals de 2017, en la creuada de l’empresa contra suposades incitacions a l’odi.

En un món on la identitat digital és pilar de la vida en societat, les empreses tecnològiques en són les administradores. No podem tolerar-los el que no toleraríem a polítics. Us imagineu Vox arribant al poder i censurant llibres de text de primària on apareguessin homosexuals? Ho permetríem? Si com a ciutadans donem la potestat a les tecnològiques per decidir què es pot dir i què no, amb la motivació de censurar els nostres enemics ideològics, ens estarem cavant la pròpia tomba. És una afirmació agosarada, ja que es podria argumentar, lícitament, que les empreses han d’ésser lliures de servir als clients que considerin. El gran problema rau en què la població depèn cada cop més d’aquestes empreses, gairebé monopolis, per tenir una vida social plena. Les plataformes de pagaments y compravenda ens permeten crear negocis més ràpid que anteriorment i les xarxes socials ens faciliten accedir a informació i tenir un perfil públic que acabi derivant en poder polític. Si els neguem això a una part de la població, sempre correrem el perill de ser marginats nosaltres mateixos.

Aquesta moral inquisidora, però, troba en part el seu origen en l’acadèmia i les universitats d’Estats Units. Potser el tret més característic són els anomenats “safe space” dels campus americans; espais on un grup amb unes determinades creences no tolera l’entrada d’idees oposades per a poder gaudir d’una discussió sense incomoditats. El que pot semblar una defensa de col·lectius marginalitzats porta la llavor de l’atomització de les ideologies i la proliferació de la incapacitat de debatre entre les noves generacions. Aquesta falta de raonament crític de l’acadèmia es va fer palès quan James A. Lindsay, Peter Boghossian i Helen Pluckrose van fer un experiment: van escriure estudis sense cap mena de fonament científic però que recolzaven la ideologia imperant dels departaments d’humanitats de les universitats americanes. Els seus informes arribaven a resultats inversemblants, però només sis dels vint enviats van ser rebutjats. Un dels paper sobre la cultura de la violació en pipicans va obtenir un premi a l’excel·lència acadèmica per part de la revista Gender, Place, and Culture. Fins i tot Affilia: Journal of Women and Social Work va acceptar un estudi on es reescrivia un capítol de Mein Kampf en versió feminista. Amb aquest experiment es volia provar que el debat intel·lectual està malalt per falta d’heterogeneïtat d’idees.

Les elits intel·lectuals, tan acadèmiques com empresarials, creen un relat i imposen unes creences indiscutibles que potser suposen un avenç per a la humanitat, però que no tenen en compte a les grans masses. Mentre discutim del sexe del àngels a les universitats, ignorem o fins i tot menyspreem a la gran majoria d’outsiders que no participen en la creació d’aquest imaginari. No ens adonem del gran perjudici que té aquesta intolerància per a la salut de la nostra societat. Ignorar posicions desagradables no les farà desaparèixer i silenciar-les enlloc de combatre-les, les farà créixer com titans. Hem de madurar com a societat i tornar a defensar el dret d’expressió dels nostres enemics. De què tenim por?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Meritxell Camp
Meritxell Camp

Business Analyst