Jutjar amb presses: errors propis i forçats

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Entrats, doncs, de ple en aquesta nova etapa del judici són ja diverses les conclusions que en podem extreure o, en la majoria de casos, confirmar.

La primera és que confirmem que el president del tribunal, el magistrat Manuel Marchena, té pressa. Com és obvi, i vaig argumentar a bastament en un article anterior, aquest és un judici polític. I el president el vol acabar com abans millor, no només pel multicicle electoral que se’ns acosta, sinó també per la incomoditat que provoca al tribunal —notòria quan els hi enfoquen els rostres— la maldestra feblesa de les acusacions.

Conseqüència de d’això, estem veient un president que va perdent progressivament la paciència —i ho veurem cada dia més—. Si durant les primeres sessions del judici va voler aparentar un gran respecte per les garanties processals i un tracte exquisit envers les defenses, cada dia veiem —i veurem— un president més autoritari, declarant, cada cop amb menys mà esquerra, la improcedència de formular preguntes clarament pertinents per al debat. Recordem que l’article 24 de la Constitució espanyola protegeix el dret fonamental a un procés just amb totes les garanties, amb expressa referència al dret també fonamental a utilitzar els mitjans probatoris pertinents per a la defensa pròpia, cosa que, de conformitat amb els tractats internacionals, i especialment l’article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans, s’ha d’interpretar extensivament, incloent-hi per tant el dret de les defenses a interrogar els testimonis sobre els fets enjudiciats sense limitacions innecessàries.

Vulnera aquest dret la —inexistent en dret processal— regla imposada pel president, d’acord amb la qual els lletrats de les parts diferents a qui ha proposat el testimoni només poden repreguntar sobre els mateixos fets sobre els quals hagi preguntat (el lletrat de) la part que l’hagi proposat. El testimoni declara sobre fets, sobre qualsevol fet relacionat amb l’objecte de la causa, configurat pels fets narrats als escrits de qualificacions provisionals. En aquest sentit, s’evidencia la manca d’experiència processal del president —que no és jutge de carrera, sinó fiscal— en presidir judicis orals. Com es va evidenciar també —amb indissimulada incomoditat dels més experimentats integrants de la sala— amb la maldestra gestió de les negatives a contestar a l’acusació popular dels cupaires Baños i Reguant.

Més greu és encara la negativa, sembla que acordada per deliberació del tribunal, a permetre en endavant exhibir vídeos als testimonis. Te raó el president quan raona que al testimoni no se li han de demanar valoracions sobre els elements configuradors del delicte. Però al testimoni si que se li poden exhibir vídeos, per exemple, per aclarir si és ell qui apareix en aquelles imatges, si hi reconeix altres persones, preguntar-li a quina distància es trobaven determinades persones o coses, etc. Personalment em quedo amb el dubte de si la decisió de la sala va ser la de no permetre exhibir vídeos durant les testificals o la de no permetre que es demani al testimoni valoracions personals sobre les imatges. Em costa de creure que la sala, amb magistrats molt experimentats, hagi adoptat la primera decisió, clarament vulneradora del dret de defensa, i m’inclino més a pensar que es tracta d’una mala interpretació o explicació del president. Ho veurem.

Això no obstant, la sala —col·legiadament— ha pres decisions clarament contràries al dret de defensa. Les dues més significatives són començar el judici abans que arribi la nombrosa documental acceptada, inventant-se a l’efecte un insòlit segon torn d’interrogatoris dels acusats que, a banda d’il·legal, no soluciona el problema, per tal com són ja diversos els testimonis que han declarat sense poder ser preguntats pel contingut de documents que han arribat a la causa amb posterioritat. I, segona, alterar l’ordre dels testimonis, avançant testimonis de la defensa a testimonis de l’acusació per raons extraprocessals de caire electoral.

La imparcialitat del tribunal ha quedat també qüestionada amb alguns detalls. Ha pogut apreciar-se clarament molta més permissivitat amb els testimonis afins a les acusacions, als qui s’ha permès efectuar valoracions personals. El president ha avançat també que no deixarà preguntar a les defenses sobre la violència policial de l’1-O amb l’argument que es tracta de fets objecte d’investigació en altres jutjats i processos. Sent això cert, no és menys cert que la violència policial de l’1-O és un element fàctic clau en l’objecte del judici. Nova greu restricció a l’actuació de les defenses.

Per fi, les constants invocacions del president a la doctrina d’Estrasburg semblen indicatives que el tribunal té una especial preocupació per protegir-se en aquest flanc. Si no oblida en cap moment que la seva sentència serà revisada pel Tribunal Europeu de Drets Humans, significa que sap —o intueix amb una elevada probabilitat— que la seva sentència serà condemnatòria i que, tractant-se d’un tribunal suprem a Espanya, l’únic risc —ja que el paper ho aguanta tot— és que Europa declari la vulneració de drets fonamentals.

El tribunal, i Marchena més que ningú, sap que el partit decisiu es jugarà a Estrasburg. Són ja diversos els errors no forçats comesos pel tribunal, però potser les defenses han de passar a l’atac per forçar-ne més. La pressa, l’aparent manca d’imparcialitat, i la inexperiència del president són, sens dubte, bon aliats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jaume Alonso-Cuevillas
Jaume Alonso-Cuevillas

Advocat i catedràtic de Dret Processal