Del nostre segle

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si ara provéssim de començar a fer un cànon literari del segle XXI —o alguna cosa similar, una idea que s’hi acosti, un aplec de fragments que sumin un gruix fonamental, ineludible—, en aquest cànon hi hauria d’haver la Víctor Català. D’acord, la seva primera obra, La infanticida, és de 1898 però això no vol dir res. Aquest monòleg en vers, amb la imatge que se t’arrapa al cervell de la mola esclafant un nadó, és tota una declaració d’intencions de la brutalitat, el terror i la força que travessen una obra desplegada en els 50 anys següents. Si hem de tenir la Víctor Català per una autora del segle XXI és perquè insisteix a parlar-nos de tu a tu —com va fer amb Joan Maragall i les primeres crítiques que en va rebre—, perquè ens parla de la misèria i la sorpresa humanes defugint qualsevol correcció política que dissimuli la nafra, i perquè ho fa des d’una posició de plena insubmissió, des d’un jo que justament perquè es fa Víctor Català no ha de retre comptes i pot ser més ella. Però amb això, encara, no n’hi hauria prou. La palanca propícia és l’operació editorial que permet llegir-la aplegada en el seu conjunt, per primera vegada, amb tota la seva exuberància i vitalitat.

Comença el 2015 Club Editor tornant a publicar la novel·la Un film (3.000 metres), que en el seu moment la crítica ferotge va sepultar. Després venen els contes. Primer, una antologia que n’ofereix un tastet condensat i altament nutritiu (com aquelles barretes energètiques que ara gasten els corredors inexperts per fer veure que no ho són). El tastet fa venir llegidera dels tres volumassos amb tots els contes que han aparegut fins ara (amb posfacis de Casasses, Blancallum Vidal —que ha tingut cura de l’edició i que en un article recent a EL TEMPS celebrava la vivesa de “Víctor la gran”— i Najat El Hachmi). Aquests postfacis empalmen l’univers proteic de l’autora amb la seva voluntat de diàleg amb noves generacions de lectors. I cal sumar-hi el Llibre blanc, el volum de poesia que va tornar a publicar Vitel·la, amb cura de Casasses.

En els pròlegs que encapçalen els volums de contes, l’autora s’adreça directament al “llegidor”, palesa aquesta voluntat de parlar-li. A vegades és un desafiament, d’altres, un intent de seducció més o menys subtil, o senzillament, un “escolta i mira’t bé qui et parla” que pot resultar torbador (per a un determinat lectorat —patrici i petrificat— així devia ser per temps). Ho fa amb la mateixa seguretat amb què controla la seva narrativa, de llengua pletòrica, pastada cada imatge i paraula, on no hi ha res que sigui perquè sí i la crueltat per la vena és calculadament administrada.

El conte “L’anada de Mussiú Arban”, explica que troben el cos d’en Gradall quan estan obrint una carretera promesa per un candidat a diputat a Corts. Com aquell qui no vol la cosa (però sí que la vol), en un moment de mala bava prodigiosa, la Víctor afirma: “la política és una vella xacrosa que camina amb crosses, però que, quan venen eleccions, llança aquelles d’aquí enllà i, talment per miracle, es posa a córrer com si fos una llebre de bosc”. D’aquí fins passada la primavera, ens podem penjar la frase a casa, com un Déu vos guard dels masos antics. L’autora apunta dret i no erra contra les normes i convencions socials, amb la violència —tota mena de violència—, el món rural i les dones al centre d’aquest univers. Però és que podria estar fent ciència-ficció i la seva literatura funcionaria igualment, no perdria ni un gram de potència. Ens podem preguntar, de fet, si el final de “La cotilla de domàs groc” (amb la dona que es venja sàdicament del marit) o “Després de l’amor” (amb el ratinyol que surt del cinturó d’una noia estossinada pel pare) no podria ser un final a l’altura de Stephen King? I King, com la nostra reina salvatge, no ens parla de coses que van molt més enllà?

Ara que patim l’embat de violències concretes i d’una violència repressiva de l’Estat —quan no és física, se la inventa, però és tan real que buida ulls i empresona injustament—, em sembla que no és casual aquest moment Víctor Català. I que coincideixi amb la publicació d’una antologia del conte decadentista català (Savis, bojos i difunts), un assaig sobre la modernitat de Rusiñol (El fugitiu que no se’n va, de Garrigasait, que s’atura en algunes obres que evidencien el malestar amb les imposicions de l’Estat) o de l’última novel·la d’Aurora Bertrana, La Ciutat dels Joves, una crítica despietada a l’Espanya franquista que surt per primera vegada sense censura. Ens estan parlant des de molt a prop. Més a prop que mai. Ara el nostre repte és sortejar la desmemòria cíclica i els quatre tòpics de baratillo amb què se solen tapar els conflictes i les incomoditats, els debats falsejats i les èpoques tumultuoses, que no tumultuàries com alguns voldrien pintar-les.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Anna Ballbona
Anna Ballbona

Escriptora i periodista