Els períodes electorals són proclius als moviments bruscos (els amants de la retòrica en dirien sísmics o tectònics) als quadres dels partits, i sobretot a la composició de les llistes. Però en aquest cicle que s’ha definit entre el 28 d’abril i el 2 de maig (i les respectives campanyes superposades, que dibuixen una monstruosa megacampanya de cent dies) cap formació no es mou amb tant de frenesí com Ciutadans. La sacsejada va començar amb el fitxatge suposadament estrella de Manuel Valls, que de moment està fent una trajectòria més que discreta en el seu intent d’assaltar l’alcaldia de Barcelona, i ha arribat al seu esclat en aquesta primavera de les urnes, en què Albert Rivera ha convertit Ciutadans en un catch-all party, un partit que aplega de tot arreu. És normal, perquè el pacte d’Andalusia ha fet que molts per fi s’hagin adonat del que ha estat sempre Ciutadans: un partit d’extrema dreta, capaç d’assolir la vicepresidència de la Junta d’Andalusia amb els vots de Vox i de la mà, a la presidència, d’un PP guiat per les proclames incendiàries d’un Pablo Casado que intenta tapar amb esgarips d’ultranacionalisme la fragilitat del seu propi lideratge. Però Rivera vol aconseguir el cercle virtuós d’exercir d’ultradretà, com les pròpies conviccions li reclamen, i a la vegada passar per un líder liberal, com la conveniència li aconsella. Si no aconsegueix posar-se aquesta pell de xot liberal, haurà de dir adéu a les fotos amb Macron i a la posició obtinguda dins el grup parlamentari europeu ALDE (Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa), que no és preeminent però sí de prou força com per haver-ne fet expulsar el PDeCAT. La vanitat de Rivera la complau imaginar-se amb pàtina de jove lleó europeu, assimilable tant a un Macron com a un Salvini o a l’austríac Sebastian Kurz. I intenta jugar aquesta carta de cara a fora. De cara a dins, aposta per una idea de transversalitat que se sustenta en allò de “ni d’esquerres ni de dretes; espanyols”, que esbomba des de la plataforma España Ciudadana.
Tot això és incompatible amb el populisme neofranquista que practiquen Vox i el PP, el primer sense complexos i el segon amb el rastre d’algun complex. De manera que Rivera insisteix una vegada i una altra a proclamar-se liberal, que deu trobar que és una etiqueta prou vaporosa per no comprometre’s ideològicament amb res, però que no deixa de ser una idea ben respectable que Rivera malmena sense contemplacions. Sigui com sigui, ell remena la matraca del seu fals liberalisme. I la seva manera de demostrar que és liberal és incorporar al projecte de Ciutadans, amb promesa de ser premiats amb els corresponents càrrecs en cas d’èxit, antics dirigents tant del PP com del PSOE, perquè es vegi que ell es mou dins el centre, la moderació i el constitucionalisme.
Els fitxatges són vividors de la política que han amortitzat el seu pas pels partits on havien militat intensament, en algun cas durant tota una vida, com Celestino Corbacho, i que passant-se a Ciutadans aspiren a una revàlida de tocar poder. A Balears, Rivera hi ha pescat ni més ni menys que Joan Mesquida, ressentit amb el PSOE perquè no li va satisfer la seva aspiració de fer-lo ministre d’Interior. I l’estrella més gran, l’expresident i exsenador José Ramón Bauzà, després d’haver-se postulat successivament i amb un èxit descriptible com a ministrable i aspirant a revalidar la presidència del PP de Balears. Rivera mateix no sap molt bé què fer-ne, i de moment l’ha confinat en la categoria sempre nebulosa d’assessor. Però el més segur és que acabi entaforat a la sucursal de Ciutadans a les Illes, ja es veurà en qualitat de què. I això disgusta profundament l’actual líder de la formació, un Xavier Pericay que ja ha avisat que, si Bauzà ve, ell sobra.
No sé si Pericay pot anar traient les seves coses del despatx al Parlament o no, però si una cosa queda clara és que el seu plantejament ha estat erroni. Pericay, que al cap i a la fi va ser socialista i catalanista, i polemista de la normativa de la llengua catalana, abans de convertir-se en el cap de brot de Ciutadans a Balears, s’havia pensat que n’hi havia prou de flirtejar amb el secessionisme lingüístic de la vella guàrdia gonellista illenca per fer-se un lloc a la política balear, i nogensmenys es va posar sota la tutela de tot un don José Zaforteza per tal de perpetrar una traducció del Bearn de Llorenç Villalonga al mallorquí. Fins i tot ha fet uns esforços gairebé entranyables, per còmics, de dissimular el seu accent barceloní esquitxant la seva parla amb l’article salat i pronunciant neutres mal posades. Però a Ciutadans no volen això: volen liberals d’extrema dreta. Com José Ramón Bauzà. Com el mateix Albert Rivera. I algú com Pericay, que pot ser un altre arribista però que al cap i a la fi és una persona civilitzada, efectivament hi sobra, aquí.
