Pacífics i democràtics. Què no s’ha entès?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Probablement, com a conseqüència de les digníssimes declaracions dels presoners polítics catalans en la farsa de judici a què estan sotmesos i en les quals han insistit per activa i per passiva en la dimensió democràtica i pacífica del camí cap a la independència, s’ha fet encara més curiosa l’estranya insistència en la idea que, a través d’una confrontació violenta, sí que s’hauria arribat fins al final del procés.

Em refereixo, és clar, a totes aquelles especulacions sobre què hauria passat segons què s’hagués fet el 3 d’octubre, o el 10 d’octubre, o els dies posteriors. Sobretot, parlo del debat sobre si tot era previst —si hi havia estructures d’Estat a punt— o si s’anava “de farol”, per fer servir l’expressió famosa. I també sobre si calia haver portat el desafiament polític a l’Estat fins a les últimes conseqüències, fins a la confrontació violenta, menystenint la possibilitat que hi hagués hagut possibles víctimes cruentes.

Naturalment, especular sobre què podria haver passat si s’haguessin pres altres decisions és lliure i legítim. Tothom pot imaginar allò que vulgui. Però, en aquest exercici, és imprescindible —i exigible— mantenir la consciència del caràcter hipotètic d’aquestes ideacions, més o menys realistes o fantasioses. És inevitable que, tal com hi ha persones que voldrien que el món anés com una bassa d’oli, n’hi ha que són donades a imaginar combats heroics. El cas és que sabem què es va decidir i què va passar. La resta és pel·lícula.

En primer lloc, doncs, hi ha la qüestió de fins a on s’havia preparat la possible independència. Certament, no en conec els detalls, però sí que puc dir dues coses que són factuals. Una, que, com que hi ha desenes de persones acusades de rebel·lió, sedició i malversació, fer circular qualsevol informació que pogués inculpar —justament o injusta— els investigats seria absolutament improcedent. De manera que no seré jo qui demani explicacions irresponsables, fossin quines fossin. Com diria en Xavier Bosch, amb el temps, “tot se sabrà”. Dues, que és una obvietat que la creació d’estructures d’Estat no era possible sense tenir la capacitat i la potestat d’un Estat. No es podia posar el carro davant dels bous. Es podia haver tingut tot pensat, tot previst —si era el cas—, però no pas realitzat. És tant de sentit comú —amb perdó pels que ho veuen diferent— que gairebé em sembla ofensiu recordar-ho.

En segon lloc, hi ha la qüestió d’arribar “fins al final”, és a dir, d’haver tirat pel dret, haver declarat i fet efectiva una independència al marge de les conseqüències violentes, amb la hipòtesi de víctimes cruents. La meva opinió és que, si el camí cap a la independència, en una dotzena d’anys, va passar de tenir un suport feble a un suport majoritari, va ser per la promesa de ser pacífic i democràtic. Si no hagués estat així, no s’haurien superat mai aquelles xifres escadusseres anteriors a 2006. Si algú creu que a través d’un procés democràtic i pacífic no s’arribarà mai enlloc, també ha de pensar que, fet d’una altra manera, l’objectiu perdria el suport de la majoria.

Finalment, es pot ridiculitzar tant com es vulgui la idea de passar “de la llei a la llei”, sobretot a base de mal interpretar-ne el sentit. Però el principi expressava la voluntat de comprometre’s a no deixar el país en una situació de buit legal. Es tractava de preveure com garantir la seguretat jurídica de persones i institucions en un procés que, inevitablement, podia ser molt complex, sobretot si l’Estat espanyol hi posava traves. I la dificultat per fer-ho no va venir pas de la imprevisió, sinó de la magnitud dels impediments i de l’assumpció de la responsabilitat de no poder assegurar ni un procés pacífic ni de mantenir aquesta seguretat jurídica que, entre altres coses, havia de garantir una cosa tan rellevant com la preservació dels drets fonamentals establerts als tractats internacionals.

Catalunya és un país seriós, amb sòlides relacions internacionals de tipus cultural, econòmic i fins i tot polític, i hi ha frivolitats que no es pot permetre sense arriscar-se a perdre la credibilitat necessària que faria falta per al reconeixement de la hipotètica independència. Més clar, l’aigua.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Salvador Cardús
Salvador Cardús