Han folrat de cartró l’ascensor de la finca on vius, el folre té taques de pintura i una pols uniforme probablement de guix. És obvi, algú fa obres. Ens toca sacrificar-nos perquè algú de la comunitat faci la seva llar més confortable. Et forces a alegrar-te per la família que sigui, tot i que hi deu haver pocs grups humans com les comunitats de veïns on les misèries comunes es manifestin de manera tan desimbolta. I la companyonia i la solidaritat, també. Esperes que les millores afectin la vida d’algun dels bons veïnats i no d’aquell que va bramular com una bèstia quan el president va proposar d’apujar deu euros al mes a la dona de fer net. Ell es passa el dia fent neta la carcassa del seu cotxe de dos-cents cinquanta mil euros —ho deixa caure almenys un cop a la setmana— i no perd cap oportunitat per intentar convèncer-nos que la nostra escala té un aire superior a totes les altres de la plaça i fins a arribar a la Riera.
Ha començat el tragí de la reforma. Algú amb qui puges en l’ascensor et comunica que qui fa les obres és la bèstia del cotxe car. I a continuació et dona una bona noticia: té idea de canviar-se a un altre punt de la ciutat i posar el pis en lloguer. Te Deum laudamus! Perdràs de vista una d’aquestes persones la sola proximitat de les quals t’erosiona la fe en la millora de l’espècie humana. Així, la sensació de brutor que t’injecta l’ascensor en sortir de casa i en tornar-hi ja no et pesa tant.
Fins que arriba que ja no hi ha cartrons i que la senyora que neteja l’escala deixa la cabina com un mirall. Qui diu que les coses tendeixen al desastre? Necessàriament és el caos el destí de la Humanitat? I per què havies concedit tant de crèdit a Murphy o a Carlo Maria Cipolla?
Pocs dies després de la quietud, et trobes a l’entrada amb un jove ros més alt que un campanar. Ves a saber qui cerca. L’endemà, el mateix jove ros puja amb una bossa de Mercadona acompanyat d’una dona la mar de vistosa. Deuen ser aquests, els llogaters del pis reformat? Al dia següent en tens la confirmació, amb un post-scriptum: el pis es lloga a turistes.
Aquí, el director t’hauria de dispensar d’escriure més i encarregar d’omplir l’espai que deixes lliure a alguna mena de Jeroni Bosch del país, molt emprenyat i molt apocalíptic. No pots fer pagar a la parella pel que tu tal volta hauries fet en el seu lloc. Fas examen de consciència i tu també has estat un gra d’arena en la congestió insuportable d’altres ciutats. T’agradi o no dir-te’n així, tu també has estat turista —i quasi mai de platja—, i esperes continuar-ho sent, si pots, en el futur que et quedi. Quan aquest escrit arribi a la redacció, seràs en una altra ciutat, i fins a l’estiu tens previstes dues sortides urbanes més. És clar que tu ets diferent, respectuós i interessat per les cultures d’altri, però entre museu i restaurant amb dubtoses especialitats locals, ets una gota d’aquests aigua de la torrentera que arrasa els carrers més cèntrics.
Més gent al pis propietat de la bèstia, n’arriben uns que fan renou, des de la finestra de la cuina observes les reformes d’un altre pis. Ja saps a què es dedicarà. Alguns veïnats també es queixen del mateix, i la remor esdevé un clamor ciutadà distorsionadament percebut: és el mannà per a uns i, per a d’altres, la destrucció d’un tipus de vida que t’havia costat molt d’assolir, perquè, vell com ets, partires d’una societat molt menys confortable. El teu grup humà va pensar en ascensors, aigua calenta, parquet, aparells fonogràfics de passable qualitat, tecnologia per ser rescatat pel cotxe-escombra; i fins i tot en alguns quadres. Sense el silenci i sense una mica de quietud, tot això ara no val res, perquè el que passa fora de casa teva et destrueix els canals de percepció de tots els avantatges guanyats.
El batlle vol restringir aquesta ocupació dels espais que estaven destinats a la vida privada dels seus conciutadans, i, just d’anunciar mesures, se li llancen a la jugular els gossos de la guerra, representants de tots els estaments socials i de totes les ideologies —els que en tenen i ho saben i els que no saben que en tenen i per això neguen tenir-ne. I ara podem predicar —en el desert— allò que, si bé t’hi fixaves de fa temps, ja sabies: el turisme, sense una direcció política intel·ligent —no immediatista— ho destrueix tot: el paisatge, el medi, també les ciutats. Aquesta destrucció amuntega riqueses entorn dels depredadors en festí ininterromput, que deixen caure a terra alguns roïssos perquè els gossos ens barallem per obtenir-los i defensar-los.
Oh, salve!, al port hi ha quatre creuers! I a la plaça, ja són cinc els pisos turístics. Per a gent moderada o per a bàrbars del nord. Els seus propietaris cobren, i això és tot.
