La dreta canta

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les setmanes que resten per a la celebració de les eleccions generals i les autonòmiques i locals amenacen de fer-se molt llargues. Els quartels generals de les diferents formacions es preparen per a un calendari molt intens que, després d’un període d’inestabilitat parlamentària, ha de definir si el país fa un tomb cap a la dreta o consolida les precàries majories d’esquerres. La situació té un punt paradoxal: l’escenari polític és més fragmentat que mai però també, alhora, hi ha un altíssim nivell de polarització.  

Així les coses, els estrategues dels partits fan mans i mànigues aquests dies per fer visible el discurs dels seus respectius candidats i candidates; diferenciar-se amb estratègies comunicatives innovadores; i fer empassar missatges que atreguin l’atenció d’un electorat desconcertat amb tanta oferta com hi ha ara en el mercat. A voltes se’n surten però en altres ocasions simplement fan un ridícul espantós. És el que li ha passat aquesta setmana als partits de dreta a Castelló.

L’Ajuntament de Castelló va llançar l’any passat el programa l'Escola Canta, una iniciativa d’innovació pedagògica que persegueix fomentar  el treball en equip, la convivència i la competència lingüística. Com el propi nom del programa indica, Escola Canta consisteix en formar cors dins dels centres escolars. L’any passat la iniciativa va tenir tan bona acollida que aquest any s’hi han sumat centres educatius d’altres municipis. En total, 72 centres educatius de 26 municipis i 4.200 alumnes involucrats en el projecte.

Necessitats d’acontentar el seu electorat, el Partit Popular va decidir, dimarts, arremetre contra l’Escola Canta perquè segons la seua candidata a l’alcaldia de Castelló, Begoña Carrasco, aquest projecte “és un cas greu d’adoctrinament”. Entre altres crítiques, Carrasco va assegurar que una de les cançons, titulada “Com és una fada?”, fa “apologia del feminisme”. L’acusació és més destrellatada encara si ens fixem en el contingut de la lletra qüestionada: “Com és? Com és una fada? Ho hauries d’escriure:/ Lluita sempre per tu, pel teu desig lliure,/ per donar ganes de viure,/ d’estar contenta, de riure/ Et donaré una pista. És fada activista/ És dona combativa, és una gran artista/ Naturista, bromista, i té molt bona vista/”. La cançó continua en aquests termes, tot fent una crida a l’empoderament i l’autonomia de les xiquetes. La crítica va deixar estupefacta la comunitat educativa i els molts docents que s’hi ha involucrat.  

Però com que la cursa electoral és dura i la burrera tendeix a encomanar-se, l’endemà de les crítiques de Carrasco, la candidata de Ciutadans, Cristina Gabarda, va intervenir en l’assumpte. En primer lloc, per compartir les crítiques del PP; en segon lloc, per fer propostes de cançons “no adoctrinadores”, com ara “La manta al coll”, una peça que diu, entre més, “Per dos quinzets, un puro/ per tres, una pipa/ per quatre, una guitarra/ per cinc, una xica”. És obvi que analitzar amb ulls actuals una peça creada anys enrere ens duu a aquest tipus de distorsions. Però una cosa és entendre com a vàlid el contingut d’aquesta creació artística creada en un context social determinat i una altra de molt diferent promocionar-la com una cançó apta per a la xicalla actual.

Mantes al coll a banda, el que l’episodi d’aquesta setmana posa en evidència és l’obsessió dels partits de dreta per convertir l’ensenyament públic en el seu camp de batalla electoral. Toni Cantó, candidat de Ciutadans a la Generalitat Valenciana, fa setmanes que proclama a tort i a dret que al País Valencià hi ha un problema greu d’adoctrinament a les aules. Aquesta mateixa setmana, en una entrevista a Levante-EMV s’escandalitzava perquè havia escoltat com a un grup d’escolars d’excursió per València només els parlaven ("les decían cosas", deia ell) en valencià. Ai, las! Això per no parlar de l'escandalera que han organitzat per quatre mapes on apareixen els territoris que pertanyien a la corona catalano-aragonesa. Com n'és, la història!

El que aquests partits polítics no se n’adonen -o, més ben dit, passen per alt, conscientment- és que amb aquesta mena de crítiques qüestionen el professorat i, de retruc, el propi ensenyament públic. S'imposa l'estratègia de l'embolica que fa fort. Capficats en la seua cursa electoral, tergiversen realitats, atien polèmiques inexistents i esbomben mentides sense que els importe el més mínim l’efecte últim que això té sobre la credibilitat i la qualitat del sistema escolar.

Tan obsessionat estan, però, que a voltes es passen de frenada i acaben pegant-se un tir al peu. Els ha passat amb l’Escola Canta: fins i tot les escoles privades religioses de Castelló han manifestat públicament el seu suport a un projecte didàctic que els partits de la dreta consideren “adoctrinador”. Fins i tot a elles, les escoles religioses, l’estratègia distorsionadora de la dreta en aquesta ocasió els canta. I una part de la premsa que en altres ocasions els han fet d'altaveu, ara han posat en evidència la incongruència de tot plegat. Han pretès erigir-se en protectors de la infància però han esdevingut apologetes de la ridiculesa. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.