Per fi, el judici

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta setmana farà 500 dies, amb les seves nits corresponents. Des del 16 d’octubre de 2017, quan la jutgessa Carmen Lamela, de l’Audiència Nacional, va ordenar l’ingrés en presó de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, de manera incondicional. Cinc-cents dies que l’opinió pública no ha pogut escoltar directament les seves veus, les seves versions sobre el que havia passat, les seves refutacions a totes les coses que s’han dit, d’ells i d’aquell 20 de setembre a Barcelona davant de la seu d’Economia. Cinc-cents dies sense poder contestar els informes de la Guàrdia Civil, plens de barbaritats especulatives i fantasioses, que s’anaven filtrant interessadament. Cinc-cents dies sense poder contestar la instrucció dels jutges Lamela, Marchena i Llarena.

I el mateix que els ha passat a Cuixart i Sànchez, els ha passat també a Oriol Junqueras i Quim Forn, des de fa més de 480 dies; a Jordi Turull, Dolors Bassa, Josep Rull i Raül Romeva, des de fa més de 370; i a Carme Forcadell, des de fa més de 340. La presó preventiva els ha posat en una situació desigual respecte als poders de l’Estat: Audiència Nacional, Tribunal Suprem, ministeri fiscal, Advocacia de l’Estat, Guàrdia Civil, Policia Nacional. Això, per no comptar-hi el que Àlex Gutiérrez, periodista del diari Ara, anomena la “fiscalia mediàtica”. Perquè, mentre tots aquests aparells de l’Estat han pogut, des de fa cinc-cents dies, desplegar en l’esfera pública el seu relat dels fets de setembre i octubre de 2017, les preses polítiques i els presos polítics han hagut de guardar silenci i, en el millor dels casos, comunicar-se indirectament a través de cartes, entrevistes escrites o mediadors que vehiculessin les seves opinions. Però la seva veu directa ha estat silenciada i emmordassada per la presó preventiva decretada pels jutges Lamela i Llarena que devien considerar que la seva llibertat era un autèntic perill públic. I, sens dubte, ho era, perquè, si haguessin estat en llibertat, haurien pogut desmuntar directament totes les mentides i falsedats abocades de manera orquestrada per tots aquells tentacles que constitueixen l’aparell repressiu de l’Estat.

Però ha arribat, per fi, el judici. L’ocasió, en primera instància, de permetre que les acusades i acusats puguin, per primer cop des de fa, per a alguns, 500 dies, donar la seva versió dels fets, explicar-se, confrontar la seva veritat amb la fantasia de la Guàrdia Civil, la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i els jutges. I l’ocasió, en segon lloc, perquè la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat (aliades amb el partit d’ultradretà, feixista i xenòfob Vox, no ho oblidéssim!) puguin aportar proves fefaents, precises, indiscutibles i irrefutables de tots aquells delictes amb què acusen aquestes persones justes.

Però el que les dues setmanes que portem de judici al Suprem estan revelant, per sobre de qualsevol altra cosa, és que, per sustentar les gravíssimes acusacions de rebel·lió, sedició i malversació, que impliquen l’exercici de la violència i l’ús il·legal de cabals públics, la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat no tenen absolutament res. En les preguntes que durant aquesta setmana han dirigit a Turull, Rull, Bassa i Jordi Sànchez (ja que Oriol Junqueras i Raül Romeva es van negar a respondre’ls, i encara falten les declaracions de Cuixart i Forcadell), hem pogut escoltar coses delirants en un estat de dret mínimament homologable des dels paràmetres internacionals (ja sabem que l’espanyol no ho és). Hem escoltat (i no faré distincions entre el ministeri fiscal i l’Advocacia de l’Estat) com es preguntava als acusats, després de preguntar-los el nom i el càrrec, si eren membres d’Òmnium Cultural o de l’ANC. Si havien fet tal o tal tuit. Si havien dit o opinat una cosa o altra. Què havien pensat (o sentit!) davant d’alguna cosa. Com pensaven fer davant d’algun compromís. Què tenien previst respecte a alguna iniciativa. I així tot. Preguntes per les seves opinions i idees, per la seva filiació cultural o associativa, pels seus sentiments, per les seves intencions: intencions!, cosa que té a veure amb el futur, per definició no realitzat encara!

Això per no parlar de la part esperpèntica del judici: un fiscal preguntant a Sànchez per un mail rebut, però ni llegit ni contestat! Un altre, dient que no ha dit el que ha dit només 5 segons després de dir-ho. Imprecisions en dates i noms, equívocs en atribucions errònies, ambigüitats indefinides, insinuacions, maledicències, rumors no confirmats, versions de segona o tercera mà. I amb tot això s’han bastit les acusacions, davant de jutges que ho estan donant per bo. No és un judici. És una farsa. I, cada dia que passa, la immensa ficció que han bastit a sobre de falsedats és més transparent, evident i innegable.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Antich
Xavier Antich