L’era de la víctima, Bernat!

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En Bernat Dedéu afirma que som entrats de ple en l’era de l’empatia. Segons ell, “ja fa un any que la crítica al processisme és un tabú que s’escuda en l’empatia bonhomiosa vers els pobres engarjolats”. Entenent i compartint el fons de la seva reflexió, i tot i que la veritat és que parlar dels presos i del judici em fot tanta pigrícia com la vaga-aturada-cosetarareta del 21-F, crec que les paraules d’en Dedéu caldria matisar-les. 

No, no és pas l’era de l’empatia el que vivim avui, per molts motius. En primer lloc, perquè si el que el poble català experimentés envers els presos i exiliats polítics fóra de debò empatia, tots i cada un de nosaltres hauríem seguit les consignes del pare d’en Raül Romeva, i hauríem fet tot allò que calgués perquè no se’ls enduguessin a Madrid. De fet, si el que sentíssim fos realment empatia, els més esverats fa temps que haurien mirat d’entrar a les presons i alliberar-los. O almenys, hi insisteixo, alguna ànima heroica ho hauria merament provat. Però el cert és que no hi ha hagut ni un trist indici d’això que dic; ni una pusil·lànime finta. De fet, després d’un any de presó la suposada empatia s’ha materialitzat en concentracions més o menys nombroses davant els centres penitenciaris (sic) i racons random del país, combinat amb una dèria malaltissa per introduir l’estètica esgrogueïda fins a la sopa, en multitud de casos carregada de mal gust, tot sigui dit de passada.  

A més, quan l’empatia és sincera i veritable s’experimenta de manera universal, no només envers els dissortats que ho passen pitjor. Si de debò visquéssim en aquesta suposada era empàtica, el mateix exercici de posar-se en el lloc dels més desafavorits i desgraciats (sic) –en el cas del conflicte polític entre Catalunya i Espanya, se suposa que els presos i exiliats; en d’altres casos, podríem parlar per exemple dels treballadors amb situacions sociolaborals més precàries o dels menors que pateixen les conseqüències de viure en famílies desestructurades i sense recursos– es faria també a la inversa: posar-se en el lloc dels suposadament més afavorits, dels més afortunats, dels més victoriosos. Però, curiosament, aquest exercici invers diria que no es fa pas mai o gairebé mai: ni es fa en el cas del conflicte hispano-català, ni es fa en el cas de les lluites de classe, ni s’ha fet en d’altres guerres com la dels taxistes i uberaires, per citar-ne alguns d’episodis recents. Si veritablement hi hagués aquesta empatia generalitzada, els mateixos que presumptament es posen en el lloc dels presos i exiliats –i que ja hem vist que és hipòcrita–, farien l’esforç de posar-se en el lloc del president del govern espanyol, dels jutges i fiscals, dels caps de files del PP, Vox o C’s, o dels presidents de les corporacions de l’Ibex-35 i les SICAV. I digueu-me, si ara tots plegats experimentéssim de posar-nos en el lloc d’en Florentino Pérez, per exemple l’endemà d’haver aconseguit que se l’indemnitzés (!!) per l’estafa del Castor, oi que la darrera cosa que ens vindria de gust cinc segons després és dedicar-nos a posar llacets grocs a les places i carrers? Oi que si féssim l’exercici de viure mentalment per uns instants en el lloc i en la vida del ministre Borrell –aquell que ha dit sempre coses tan boniques de la nostra tribu; aquell que té en el seu poder tota la maquinària de la política exterior de l’estat espanyol–, immediatament després la darrera cosa que ens vindria de gust és de convocar una pretesa vaga general que els únics que perjudica directament és el poble de Catalunya, que l’endemà serà una mica més pobre que el dia abans? Doncs ja ho tindríem.  

Per tant, de l’era de l’empatia res de res. Assistim aclaparats a quelcom molt més pervers: l’era de la víctima. L’era de la víctima es caracteritza per ser un temps on els individus, abans que cap altra cosa, se senten víctimes de tot i tothom. Sortim al carrer i tot d’una ens sentim agredits per la contaminació dels vehicles de motor de combustió. Tant és si en el precís instant en què ens sentim víctimes, anem nosaltres també amb cotxe, conduint-ne un d’alta cilindrada, que contamina quatre cops més que els normals. A la feina ens foten al carrer, injustament o no, i ens sentim víctimes d’un sistema capitalista deshumanitzat i insensible. La dona ens demana el divorci perquè som d’allò més avorrits tant al llit com a la sobretaula o perquè no la tractem prou bé, i de cop ens veiem víctimes de la societat actual que ens esclavitza emocionalment i sexual i li atribuïm les culpes a ella o, fins i tot, a un tercer indefinit, que encara ara no se sap ben bé qui és. I quan definitivament la dona ens abandona i ens trobem sols a l’antiga llar conjugal –que, com diria el, malgré tout, gran Sabina, “sin ti es una emboscada”– sense poder-la pagar tots sols, aleshores som víctimes de l’especulació immobiliària, dels abusos dels lloguers o dels crèdits hipotecaris. 

Alerta, no dic pas que no existeixin aquestes injustícies, ni tan sols que el que acabo de descriure de manera tòpica i estereotipada sigui sempre fals. El que dic és que al sistema li va d’allò més bé l’era de la víctima. Mentre ens sentim víctimes, no ens sentim responsables i, per tant, no ens sentim actors protagonistes. L’actor és aquell que té facultats d’actuar, d’accionar. De reaccionar. Com que som víctimes, pobres de nosaltres ni se’ns passa pel cap que la contaminació atmosfèrica, el comiat laboral, el divorci i els preus dels immobles, també dependran directament de les nostres accions individuals i col·lectives. Quan la senyora Colau explota tant com pot l’era de la víctima, ho fa perquè és la millor manera que té perquè els barcelonins no la jutgin per la seva absoluta inoperància, per exemple, en el combat de l’especulació immobiliària o de la reducció de la contaminació. 

L’era de la víctima. M’ho va ensenyar ja fa cert temps una vella amiga que ara diu ser poeta. Poeta, no ho sé. Perspicaç, segur. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.