Política de tendur

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Segurament si els parlés d'un país on els candidats amenacen amb engarjolar els seus rivals o acusen al govern d'il·legítim vostès pensaran en el Regne d'Espanya. I raons no els faltarien. Però no, Steven Levitsky i Daniel Ziblatt es refereixen als Estats Units. En el seu llibre Cómo mueren las democracias, aquests dos politòlegs nord-americans especialitzats en l'autoritarisme democràtic, fan un diagnòstic inquietant: les democràcies actuals no moriran de forma violenta, a mans d'un colp d'estat o de qualsevol altre esdeveniment disruptiu que impose un giravolt imprevist en l’estatus quo vigent. Més aviat, es podriran després d'un llarg període de convalescència en què hauran anat perdent progressivament les seues funcions vitals. Dit altrament, pensin vostès en Franco entubat a La Paz abans que no en Allende assetjat a La Moneda. El cas és que cada vegada s'estén més la possibilitat que líders democràticament escollits entrebanquen el mecanisme que fa possible l'exercici democràtic del poder, ja siga amenaçant la divisió de poders (com a Polònia i Hongria), dificultant o directament impedint l'alternança política (cas de Veneçuela) o imposant una concepció exclusivista de la democràcia, d’arrel teocèntrica (com a Turquia) o etnocèntrica (com proposa l'extrema dreta europea). 

Però ¿quins són aqueixos enemics de la democràcia i, sobretot, com reconèixer-los? Levitzky i Ziblatt proposen quatre indicadors que ajudarien a detectar un comportament autoritari en un entorn democràtic. I no deixa de ser, com a mínim, curiós que un d'ells siga la negació de la legitimitat dels adversaris polítics. Curiós perquè alguns partits polítics espanyols, que es consideren irreprotxablement democràtics, no eixirien massa ben parats de la prova. Aquí, efectivament, alguns representants polítics no dubten a descriure els seus contrincants com a subversius o contraris a l'ordre constitucional establert. O afirmen que els seus rivals constitueixen una amenaça existencial, fins i tot de seguretat nacional. O descriuen els seus competidors com a delinqüents el suposat incompliment de la llei dels quals els desqualifica per participar en l'esfera política. Tres dels quatre supòsits casuístics en què els autors despleguen el segon d'aquests quatre indicadors autocràtics i que demostren que, a l’estat espanyol, molts consideren enemics i no adversaris els seus contradictors polítics. Es tracta de trets que, si bé identifiquen per exemple Casado o Rivera en les seues catilinàries contra l'independentisme català, tampoc no els singularitzen: també hi ha per exemple Susana Díaz infravalorant els vots de Vox al parlament andalús o les reiterades declaracions de molts barons del PSOE maldant per il·legalitzar l'ideari independentista. 

¿I quina seria la millor solució davant aqueixa amenaça autoritarista que tant debilita la salut democràtica d’un país? Una de les lliçons del llibre de Levitsky i Ziblatt, especialment extrapolable al cas espanyol, és que no hi ha prou amb acudir als textos constitucionals convertint-los en límits non plus ultra. Ben al contrari, la millor barrera de seguretat (guard rail, en diuen gràficament) seria la connivència i complicitat entre partits. I posen com a exemples estrictament nord-americans els casos dels poders extraordinaris concedits i després revocats a Roosevelt (demòcrata) pel crack del 29 o els excessos de McCarthy o Nixon (republicans). Casos on demòcrates i republicans col·laboraren en la contenció del perill autocràtic encara que perjudicaren als propis representants. Aquí, però, assistim a un escenari de polarització partidista i política baladrera que impossibilita el diàleg i fins i tot el reconeixement de la legitimitat democràtica dels adversaris. Però no seran els textos sagrats —el numen constitucional— els que resoldran els problemes de solvència democràtica que l'estat espanyol té damunt la taula. L'única sortida possible és seure —tots— al seu voltant per parlar-ne. La política de tendur, la del xiuxiueig i no la cridaire, serà la solució. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Anna López
Anna López

Doctora en ciències polítiques i periodista