Quina llibertat?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El primer cop que vaig ser en un camp de concentració va ser fa alguns anys, a Malta. Jo no havia anat a Malta a buscar-lo, ni m’hi van ficar com a estrangera rebutjada per Europa. Havia anat a Malta a traduir poesia d’altres autors, a llegir la meva, a conèixer gent interessant, a fer contactes que anys després han resultat en dues amistats i unes quantes traduccions de les coses que escric a llengües boniques com l’àrab o el polonès.

Un d’aquests amics trobats allà, Giacomo Sferlazzo, em va dir que en el dia que teníem lliure volia acompanyar el poeta maltenc Antoine Cassar al centre d’internament d’estrangers de l’illa. Hi vaig anar amb ells.

Quan en vaig sortir, la calor i el cel eren els mateixos, però jo era una altra persona. Abans, sabia que allò passava. Ho havia llegit a les notícies, com ho heu llegit vosaltres. Me n’havia esgarrifat, ho havia denunciat. M’ho havia empassat i ho havia digerit i, en la meva capacitat d’empatia limitada, havia acceptat conviure-hi sense que m’ocupés massa espai. Després, era tot el que em cabia a dins. La sensació que ells eren allà dins i jo era on volia no m’abandonava. En tots els moments, però sobretot en els bons. Jo era on volia i ells eren allà, al forat de la nostra vergonya.

Un parell d’anys més tard vaig anar a Grècia, aquest cop amb el pla de fer alguna cosa. Vaig entrevistar la gent que hi vaig conèixer, de nou vaig trobar un parell d’amistats, vaig acabar escrivint un llibre. El llibre era com un crit que alerta els veïns d’una bomba que ha caigut, que ensorrarà casa nostra, que ja l’està ensorrant, però el crit es perd entre altres crits sobre el partit de futbol que es juga demà, i tothom mira la pantalla en comptes de les escletxes cada cop més fondes. No ho havien vist, com jo no ho havia vist abans de Malta, i podien esgarrifar-se encara a estones, civilitzadament, sense molestar gaire.

La sensació de «jo sóc aquí, ells són allà», no m’abandona. Es fa més fonda a cada passa. Els amics que vaig fer a Grècia ja no són als camps de concentració; finalment han arribat allà on anaven, tenen refugi de debò, aprenen llengües boniques com el suec o l’alemany. Al nostre forat de la vergonya, allà on eren ells, ara n’hi ha d’altres.

Amb els presos polítics m’ha passat exactament igual. Ja ho sabia, que hi havia presos polítics, com ho sabia tothom que hagués llegit les notícies. M’indignava a estones i després tornava a la meva vida de llegir i escriure i riure i plorar. I llavors van empresonar persones que m’eren properes. Carme Forcadell, amb qui havia coincidit mil vegades, Jordi Cuixart, a qui vaig conèixer precisament a Grècia, en un forat de la vergonya, i amb qui no hem deixat de treballar plegats des de llavors per aquesta i per mil causes. Altres amigues han estat represaliades.

«Jo sóc aquí, ells són allà», penso. I no vull aprendre a viure així com visc ara, sincerament feliç per les mil coses precioses que m’omplen els dies, sincerament trencada per la injustícia que no sé com afrontar. El judici a totes hores als mitjans, a les converses dels bars, a la feina, a la sobretaula, ha de ser un crit que no es pugui ignorar.

Però què fer-ne, de la impotència? Què fer-ne, d’aquest viure trencada? Fa no gaire a la Bonne van trobar-se les pensadores Fina Birulés i Teresa Forcades en una conversa sobre Simone Weil. Gairebé no n’he llegit res, de Weil, i se’m va obrir la llum quan Forcades va parlar de la idea de Weil de llibertat. La llibertat és poder viure d’acord amb el que pensem que ha de ser. Jo penso que no hi ha d’haver presos polítics, que no hi ha d’haver forats de la vergonya ni aquí, ni a Malta, ni a Grècia, ni enlloc. Així que no sóc lliure. De cop, la idea de «si totes no som lliures, jo no puc ser lliure», va prendre un sentit profund, se’m va instal·lar de debò més enllà de l’eslògan. Es va fer un lloc al costat de l’estranyesa de ser aquí mentre ells són allà, hi va donar sentit. La dignitat, continuava Forcades, no és tenir drets humans. Els drets ens els pot robar qualsevol que tingui la força per fer-ho. La dignitat és lluitar des dels drets que no ens han robat per garantir els drets dels altres. La dignitat és lluitar per la llibertat.

No sé com la perseguiré, aquesta llibertat nova que vull arribar a tastar algun dia, si no completa, com a mínim general. Sé que no és individual, que només pot ser si és col·lectiva. Si tu, que m’estàs llegint, vols tastar també la llibertat. Si tu, que ara ets aquí mentre ells són allà, saps dins de dins que vols, que et cal, que ells siguin on vulguin ser. Sé que ara mateix aniré a llegir Weil, per començar. I que sortiré al carrer amb els companyes a prendre la llibertat, a exercir la dignitat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.