Veneçuela: un cop contra un sàtrapa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Enmig d’unes xarxes enfollides pels esdeveniments que ens arribaven en directe des de Caracas, l’escriptor i periodista d’El Temps Xavier Aliaga llançava una piulada a Twitter: “Nicolás Maduro és un dirigent impresentable i tòxic. I el que ha passat a Veneçuela és un colp d’Estat. Es pot dir tot en la mateixa frase. El món és així de complex i ingovernable”. La seva reflexió a la xarxa em va semblar de tan senzilla especialment il·luminadora: podem tenir un punt de vista complex sobre esdeveniments sobre el que ha passat a Veneçuela sense que se’ns perdin matisos pel camí i sense participar de baralles pròpies de camps de futbol?

D’uns anys ençà, especialment amb l’emergència en la política parlamentària de Podemos —indissimuladament admiradors del projecte bolivarià d’Hugo Chávez, en el qual alguns dels seus dirigents ha col·laborat—, Veneçuela ha emergit com una de les principals preocupacions internacionals dels espanyols. Alhora, l’arribada de refugiats i emigrats provinents de Caracas, especialment a Madrid, ha anat convertint la capital espanyola en una mena de Miami dels dissidents del chavisme. Un fet que, al costat del seu alineament atlantista des dels temps d’Aznar, no podem passar per alt per entendre l’obsessió de la dreta espanyola a assenyalar el règim bolivarià com el pitjor dels inferns internacionals. Veneçuela i el chavisme han servit com a arma llancívola del debat polític, per a PP i Ciutadans, mentre s’acaronaven com a exemple revolucionari per l’esquerra alternativa espanyola i catalana.

La situació política i econòmica al país sud-americà s’ha anat degradant d’una manera lamentable, especialment des de l’arribada al poder del successor de Chávez, l’actual mandatari Nicolás Maduro. Els intents de perpetuar-se al govern i l’assetjament constant a l’oposició, reescrivint sobre la marxa les lleis i la Constitució i arribant a buidar de poder la cambra parlamentària per evitar qualsevol possible triomf dels adversaris polítics, han convertit el chavisme en un règim autoritari. Alhora, l’oposició, no sempre unida ni en els objectius ni les estratègies, ha basculat entre fer l’embat democràtic i la temptació d’un suport internacional que giri la truita, com en el cas de l’autoproclamació del líder opositor Juan Guaidó.

És evident que la degradació política i econòmica d’una Veneçuela que, sent rica en petroli i recursos naturals, presenta greus mancances de productes de tota mena té molt a veure amb la política de Maduro, com que el seu alineament anti-nord-americà fa que sigui un objecte cobejat pels defensors de la doctrina Monroe, aquella que diu “Amèrica per als americans” però que no ha impedit que Washington hagi actuat amb la resta de països americans com un policia colonial.

Podem, doncs, titllar de sàtrapa un president irresponsable i autoritari com Maduro i, alhora, qualificar de cop d’Estat l’intent de de l’opositor Juan Guaidó d’obtenir la presidència amb el suport internacional?

De la mateixa manera que ha passat en d’altres conflictes internacionals, com pot ser especialment l’araboisraelià, la polarització mediàtica ha estat tan forta que ens ha impedit de veure la complexitat de tot plegat i els possibles arguments d’una part i l’altra. Mentre des d’aquí encara no sabíem què havia passat, han sortit a llançar benzina al foc d’encenalls del nostre debat mediàtic els qui han celebrat la maniobra internacional dels EUA de Donald Trump com un exemple de llibertat i democràcia —exportable a Espanya, com va semblar en alguns discursos convocatoris de la manifestació de la plaça de Colón— contra la tirania d’un Maduro que, per contra, per d’altres ha estat defensat com un símbol de la resistència revolucionària i que, ai las!, a més se’ns presenta com un possible aliat de la causa catalana, perquè matusserament utilitza el cas català per burxar els interessos d’Espanya.

Amb el país a un pas de l’enfrontament civil, tan lluny de Veneçuela com som, hem jugat a activistes d’un conflicte llunyà, deixats portar per la irrefrenable necessitat de tenir una opinió clara i contundent sobre cada cosa. Un costum que s’ha fet més que obligatori en l’època dels titulars exaltats, de la virilitat i l’algoritme. Entretant, com deia Aliaga, hem oblidat com d’ingovernable és el món, com de complexes són les relacions internacionals —el futur de Veneçuela es juga a Washington, a Moscou, a Beijing, a Brussel·les o a Madrid tant o més que a Caracas—, com de necessari és un periodisme que, lluny del hooliganisme, ens expliqui realment què està passant a la terra de Simón Bolívar i de quina manera pot resoldre les hores més crítiques del seu passat recent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.