El ‘Guerrero del Antifaz’ va al judici del procés

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Qui ronda aquests dies pel Tribunal Suprem de la plaça de París amb cota de malles i màscara als ulls no és el personatge acolorit que sorgeix, com intrús abrandat, del Guernica de Picasso. No és el soldat d’historieta que sembla disposat a jugar-se la vida perquè el quadre de l’horror de la Legió Cóndor, encarregat pel Govern de la II República, no torni des del MOMA de Nova York a l’heroica —i vençuda— ciutat de Madrid presa pel general feixista. Qui juga a treure el cap entre els alts respatllers i domassos vermellosos no té res a veure amb la legítima indignació de Rafael Solbes (València, 1940-1981) i Manolo Valdés (València, 1942), que integraven el 1969 l’Equip Crònica i s’oposaven que es blanquegés el règim dels consells de guerra i les sentències de mort

Els de l’Equip Crònica van decidir la gran transgressió. El Guerrero del Antifaz: l’emmascarat ultra nascut el 1944, Manuel Gago (Valladolid, 1925-València, 1980), es va convertir, de sobte, en lluitador antifranquista. En els seus orígens, el paladí de la justícia i defensor de la cristiandat en versió “Santiago y cierra España” havia lluitat tan sols per liquidar els musulmans sempre malèfics i aconseguir una quota de mercat en el món dels còmics per l’Editorial Valenciana amb catàleg curiós. (Té la seva gràcia recordar ara que, entre les novel·les de ciència-ficció més venudes de l’editorial, destaqui el títol de Luchadores del Espacio 2ª época: La saga de los Aznar.)

El Guerrero del Antifaz es va publicar ininterrompudament des de 1944 fins a 1966 i convidava els nens (“nens” en aquest cas no és genèric), en temps de vençuts, a ser un dels guanyadors de la “Reconquesta” permanent iniciada pels Reis Catòlics, martells d’heretges, i convertir-se en mascle defensor de donzelles (que sols en el cultiu de la indefensió tenien la seva raó de ser). Quan deixaven de matar metafòricament jueus a l’església, per Setmana Santa, podien convertir-se en els invictes enemics dels perversos musulmans.

Tampoc era aquesta l’Espanya real de la postguerra, on es malvivia amb tanta pobresa com solidaritat entre els de baix, però sí que era l’oferta de droga ideològica en dosis setmanals si no s’optava per la pederàstia encoberta de Roberto Alcázar i Pedrín, amb el mateix segell editor. Tanmateix, l’adoctrinament ultra i masclista arribava als quioscos amb el nihil obstat de la censura.

No era una època ni de museus ni de galeries d’art per a multituds (com tampoc ho és ara), però la quitxalla dels anys 50 i 60 cercàvem en el paper imprès les vies d’evasió —les úniques possibles— i combinàvem, quan podíem, els herois més o menys nostrats amb els superherois made in USA. Sort en teníem de poder deslliurar espais mentals amb els tebeos de l’editorial Bruguera i versions resumides de les aventures de Jules Verne, Enid Blyton o Louisa May Alcott que ensenyaven a conrear la imaginació i a trencar fronteres. I més val no oblidar el mecanisme de com fer-ho ara que la saga de los Aznar de la segona etapa sembla que es reedita… I el Guerrero del Antifaz apareix pel Tribunal Suprem i es posa toga.

Per als de Crònica, l’art era subsidiari de la política i treien un magnífic rendiment de la subversió implícita a les avantguardes de tots els temps. Solbes i Valdés eren revolucionaris i pintors, segurament per aquest mateix ordre. Potser per això no van ser del tot entesos en el seu temps ni per altres avantguardes contemporànies. Però potser també per això, per ser com eren i per transgredir com ho van fer, els portem incorporats avui en la mirada i no ens costa gens retrobar-los, o fins i tot compartir i recrear, en altres escenaris i per altres moments, la seva provocació i rebel·lia. No ens sorprèn si ens revisiten versions inesperades de guerrers amb antifaç que reclamen la prohibició de llaços grocs a la sala del judici del procés (o arreu) mentre una altra versió del guerrer, reconqueridor de la unitat d’Espanya, autoritza des del seient més alt que Jordi Sànchez segueixi portant el seu llaç groc perquè el Tribunal Europeu dels Drets Humans amb seu a Estrasburg autoritza els símbols ideològics. I tot i que el llaç groc no és ben bé això, més val no prohibir-lo, no fos cas…

Sigui quina sigui la versió del mite medieval que vulguem o puguem trobar en el judici, sempre serà més amable seguir-lo si juguem a endevinar per on sortirà l’emmascarat, encara que les probabilitats són molt més altes entre els fiscals i l’acusació popular. Mentrestant, l’Oriol Junqueras, en Raül Romeva, en Quim Forn, en Jordi Turull, en Jordi Sànchez, en Josep Rull, en Jordi Cuixart, la presidenta del Parlament Carme Forcadell i la Dolors Bassa acusen i es defensen. Entre elles i ells no hi ha cap personatge de ficció. Tot i que en una democràcia consolidada, com diuen que som, sols en la ficció hauríem de poder trobar presos i preses polítics.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Àngels Martínez Castells
Àngels Martínez Castells

Docent i activista