La línia vermella

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan hi ha un conflicte i es vol que entri en una fase de resolució, és normal que les dues parts proclamin —abans de començar a negociar o de començar a confrontar-se— quines són les seves línies vermelles. El màxim d’on poden arribar. És el límit, per a cadascú, del que es pot cedir i, per tant, del que es pot negociar. Després, a l’hora de la veritat, molt sovint la resolució pràctica dels conflictes exigeix que les parts superin les seves línies vermelles, incompatibles, per trobar un punt d’acord negociat. Per això, la fase més complicada de tota negociació, en un conflicte, no és la trobada i la negociació amb l‘adversari, sinó el retorn a casa teva, amb els teus, quan els has de dir que vas haver d’anar més lluny de les línies vermelles que t’havien marcat i que tu havies acceptat. Si em permeten la derivada històrica, per això van morir Michael Collins, Isaac Rabin o Anuar al Sadat, assassinats pels seus. Perquè per tal d’intentar resoldre un conflicte més gran van travessar les seves pròpies línies vermelles i van ser els seus els qui no els van perdonar. També per això, molt sovint la part central d’una negociació és oferir a l’adversari una sortida digna, unes mínimes cartes per tornar a parlar amb els seus. Uns trumfos suficients que compensin les cessions.

Quan hi ha un conflicte, les parts dibuixen una línia vermella per dir fins on poden arribar. La triple dreta espanyola innova amb una línia per dir fins on hauríem de recular

Podríem dir, doncs, que la fixació de línies vermelles, com el límit màxim fins on pot avançar una negociació, forma part natural de tota resolució de conflictes. Però en aquest sentit, la dreta espanyola ha innovat. Quan, a les portes del judici contra els presos polítics catalans, ha generat una mena de 18 de juliol retòric i mediàtic davant de la possibilitat que en les negociacions entre els governs català i espanyol hi hagués una figura mitjancera, no ja un moderador, un simple relator, la dreta espanyola ha volgut dibuixar al terra on posa la seva línia vermella. Un relator, un intermediari o un mediador són un símbol. El símbol de l’existència, a més d’un diàleg, d’una negociació, que és la sortida natural i profitosa del diàleg. Si la seva línia vermella no permet l’existència d’aquesta figura és perquè abomina tota possibilitat de diàleg. Quin és el límit de la negociació per a la dreta espanyola? La mateixa existència de la negociació. La línia vermella és a la porta mateix, no es pot entrar ni a la sala. El límit és parlar. Si es parla, ja s’ha passat la línia vermella. La dreta espanyola es manifesta contra el diàleg. Un diàleg que, per cert, és l’única cosa que ha demanat una timidíssima Europa, com a mètode de resolució del conflicte. Una demanda que explicaria la fluïdesa amb què va lliscar la moció de censura socialista contra Rajoy: Sánchez prometia un diàleg —encara que fos simbòlic— que Rajoy negava.

Però pot ser que la innovació de la triple dreta espanyola en això de les línies vermelles sigui encara més imaginativa. Normalment, en els processos de resolució de conflictes, es dibuixa una ratlla vermella a terra per dir fins on estàs disposat a arribar com a màxim. La triple dreta espanyola ha dibuixat una ratlla vermella a terra per dir fins on s’hauria de recular, com a mínim. Normalment, la línia vermella es dibuixa per davant de la realitat. Aquí l’han dibuixada al darrere. Com si ja l’haguéssim passada. Com si ja estiguéssim a l’altra banda del que és suportable o del que és admissible o negociable. La línia vermella no és una mica més d’autonomia, sense sortir de la Constitució. La línia vermella és menys autonomia, sortint de la Constitució. I menys llibertat. I menys drets. La línia vermella dibuixada, per darrere del clatell del present, és l’erradicació de tot allò que pugui alimentar algun dubte sobre la unitat de l’Espanya uniforme —per tant, fins i tot la seva diversitat— encara que sigui a risc de rebaixar la qualitat de la democràcia.

Aquesta reacció ferotge de la triple dreta espanyola contra la idea mateixa de negociar —i contra qualsevol reconeixement de la diversitat, que pugui derivar en dubte de la unitat— es produeix formalment quan apareix el debat sobre la figura del relator en les converses entre partits i governs. Però es produeix també quan comença el judici més important de la història contemporània d’Espanya. Un judici on els acusats d’entrada són els presos polítics catalans, però on l’acusat final pot acabar sent el mateix Estat espanyol. La dreta espanyola crida a manifestar-se contra la figura del relator, i la seva acceptació per part del govern socialista. Però està manifestant-se per més coses. Contra l’Europa que gosa suggerir que hauria d’haver-hi negociació. Per dir-li a Pedro Sánchez que se’n vagi, Per dir als catalans que es rendeixin. I per dir-los als jutges que facin el que han de fer, el que ells creuen que han de fer. I que no toleraran que facin una altra cosa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.