El judici de santa Eulàlia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Explica l’hagiografia que Eulàlia de Barcelona era una noia de tretze anys, devota cristiana, que a principis del segle IV va ser víctima de l’anomenada “persecució de Dioclecià”, la darrera ràtzia que va orquestrar l’Imperi Romà contra el cristianisme. Amb la publicació d’un seguit d’edictes, els cristians quedaven privats dels seus drets i eren obligats a la pràctica de la religió politeista tradicional. 

Segons s’explica, en començar aquesta persecució, la mare de la noia se la va endur fora de la ciutat per evitar que fos obligada a fer sacrifici als déus pagans contra la seva voluntat. Eulàlia, però, va decidir tornar per comparèixer voluntàriament davant del prefecte romà Dacià i refermar-se públicament en les seves creences religioses. Això li hauria comportat la condemna a un duríssim martiri que, amb grans turments, l’hauria dut fins la mort. 

L’existència d’Eulàlia de Barcelona és dubtosa. De fet, la seva hagiografia es confon amb la de santa Eulàlia de Mèrida, de la qual se n’expliquen unes històries gairebé idèntiques. Però les hagiografies, com les llegendes, les paràboles o la mitologia, serveixen per reforçar un conjunt de valors i exaltar unes virtuts, enfront d’uns defectes que s’han de defugir i combatre. Eulàlia de Barcelona, existís o no, esdevenia un exemple de coherència en la defensa de les seves creences, fins al punt de presentar-se voluntàriament davant del tribunal per posar en contradicció amb la veritable justícia les lleis imperants. 

Deu anys després de la suposada mort d’Eulàlia de Barcelona, l’any 313, amb la promulgació de l’Edicte de Milà impulsat per l’emperador Constantí, l’encalç de cristians s’acabaria i, per tant, sembla ser que la tenacitat d’aquells pioners en l’exemplificació de la injustícia hauria servit per modificar l’ordre establert, fins al punt que progressivament la seva acabaria esdevenint la creença religiosa predominant a Occident

La idea transmesa en la llegenda de santa Eulàlia és una noció que és la fundacional de la tradició cristiana: la de la persistència enfront la injustícia i la del sacrifici present com a llavor d’un futur millor. No cal que repassem el Nou Testament per trobar-hi desenes d’exemples que hi suren com un leitmotiv. Però fins i tot és un concepte previ al cristianisme. Jesús, als Evangelis, hi diu: “Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit”. Aquesta s’ha pogut documentar com una expressió present en la tradició hebrea anterior, que Jesús pren de la saviesa popular del seu país. 

El pes de la tradició cristiana en la conformació del pensament de les societats posteriors és inqüestionable. Els exemples són infinits i seria una tasca impossible enumerar-los. L’historiador escocès Niall Ferguson troba que una de les claus del progrés d’Occident és l’escletxa que obren les paraules de Jesús per a la separació entre Església i Estat: “Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.” D’aquí n’hauria sorgit la il·lustració i la societat liberal. I en la doctrina marxista hi ressonen els mots de la regla de sant Benet, que diu així: “Tal com està escrit: «es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones –Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses”. 

En matèria d’alliberament nacional, l’exemple més clar d’aquest pòsit el trobem en la tasca de Gandhi, paradoxalment desenvolupada en un indret situat al marge de la tradició que esmentàvem. En la condemna de l’ús de qualsevol violència, hi recordem aquestes paraules: “Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit”. De la mateixa manera, que la seva “submissió voluntària al càstig per desobediència al mal”, tal com va dir ell mateix davant d’un tribunal que l’acusava de sedició, ens remet al camí que s’atribueix a Eulàlia de Barcelona, entre tants d’altres.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).