ERC i Carod-Rovira, avui

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Algú s’imagina en Josep-Lluís Carod-Rovira fent un dels seus discursos en castellà, perquè els il·lustres del Círculo Ecuestre de Barcelona l’hi demanen? No. Ni en Josep-Lluís vicepresident de la Generalitat de Catalunya. Ni en Josep-Lluís president d’ERC. Ni en Josep-Lluís candidat al Parlament, al Congrés dels Diputats o a la presidència de l’associació d’amics del clan de l’avellana.  

Cada vegada que penso en l’actual desorientació ideològica d’Esquerra no puc evitar de recordar l’esplendor intel·lectual de l’etapa d’en Josep-Lluís, en contraposició al moment actual, òbviament. Eren aquells temps que, estant-hi o no d’acord, escoltar el cap de files dels republicans regalava el pensament i l’activitat neuronal de tot quisqui. Em venen al cap escenes del Parlament en què diputats de tots els partits regalimaven saliva en veure els duels d’altura entre el president d’ERC i els portaveus del grups parlamentaris de l’oposició. Per la pura excitació mental. Més o menys igual que ara, vaja. 

Tampoc no puc evitar de comparar escenes de vergonya aliena, de claudicació de principis fonamentals, com la recent del candidat Maragall al Círculo Ecuestre, amb episodis de màxima integritat ideològica en plena etapa governamental, com la coneguda anècdota d’en Josep-Lluís, vicepresident de la Generalitat de viatge oficial a París, a l’homenatge que l’ajuntament de la capital francesa va voler fer al govern de la Generalitat republicana a l’exili. D’acord amb el que ell mateix ha explicat en més d’una ocasió, i el relat de testimonis coneguts presents aquell dia de temps típicament parisenc –plujós i gris–, sembla que l’aleshores vicepresident es va negar a baixar del cotxe i, per tant, de presidir l’acte de col·locació de la placa commemorativa, fins que les autoritats no retiressin la bandera espanyola -la del Regne, no pas la republicana– de l’acte, present a causa de les pressions de l’ambaixada castellana. Finalment, gràcies a la tossuderia del de Cambrils, àdhuc en contra del que advocaven alguns del seu mateix protocol, i assumint el risc de crisi diplomàtica de conseqüències imprevisibles, l’acte d’homenatge es va dur a terme exclusivament amb els colors de la tricolor francesa i les quatre barres catalanes.   

Em sap greu. Les comparacions són tan odioses com inevitables. Qui no vulgui que se’l compari, que no pugi a la palestra. És evidentment que en l’època Carod tot no eren pas flors i violes. És evidentment que en l’època Carod es van cometre molts errors. La qüestió, nogensmenys, és que malgré tout, hi havia una clara voluntat de mantenir en el conjunt del partit un relat mínimament coherent, ideològicament sòlid i intel·lectualment honest. 

Sia clar: va ser amb ell que Esquerra Republica de Catalunya es va modernitzar i va tornar a la centralitat política que havia tingut durant la segona República espanyola. Va ser ell, el filòleg del camp de Tarragona, qui va actualitzar el partit, també en el discurs lingüístic i migratori. Tots sabem que, fins a la seva època, ERC era el més semblant a un gentil club de xirucaires puritans i essencialistes, de resultats electorals irrisoris, i de ferum pregonament naftalinosa. Però la purgació del discurs, l’obertura de mires i el desig d’internacionalitzar-se en cap cas va suposar cap mena de renúncia quant als drets lingüístics dels catalanoparlants, ans al contrari. Fer del català el punt de trobada de les 300 llengües que conviuen al Principat, convertir la llengua en una veritable eina d’inclusió social, i incorporar-la de ple en les noves tecnologies d’aquell moment a fi de normalitzar-la del tot en aquells àmbits encarats al futur, eren trets incofusibles dels discursos i de les polítiques d’Esquerra.

Ni Catalunya ni Esquerra Republicana han agraït i reconegut prou la tasca ingent d’en Carod-Rovira. Més enllà de les clàssiques baralles de partit català, ERC ha d’entendre que, si vol créixer sanament, ha de fer les paus del tot amb el seu passat i reivindicar-lo amb orgull i fermesa. Que a hores d’ara el partit no hagi pogut recuperar el seu antic líder, amb el capital humà i polític que això suposaria, és la prova del cotó fluix que per molt creixement electoral el partit continua  immadur

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.