Per un grapat d'ossos

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Més enllà de diatribes inversemblants i de tòpics recreats en la mala intenció i la ignorància, és gràcies a la bona feina de TV3 que podem gaudir, setmana rere setmana, d'un programa tan necessari i excepcional com Sense Ficció. Un espai de reflexió i de qualitat, divisa màxima d'una televisió que no abarateix el propòsit que hauria de tenir qualsevol mitjà públic. I que ho fa en prime time, tot desmentint les veus pusil·lànimes que veuen impossible que una bona oferta a base de documentals, reportatges i nous formats competeixi amb la resta de la graella televisiva, avesada a l'impacte, a la digestió ràpida i a l'entreteniment indolor.

L'estrena de Milicianes, aquest mateix dimarts, n'és el darrer exemple. Un documental ben narrat i ben construït, fruit d'una pacient i exhaustiva feina de documentació. Una obra d'investigació que ajuda a reparar la dignitat d'aquells a qui el temps, el feixisme, la postguerra i una Transició "modèlica" encara no han volgut reparar. Un programa que converteix el seu temps televisiu en un clam de d'honorabilitat.

Dirigit per Tània Balló i Jaume Miró, el documental explica com el 5 de setembre de 1936 cinc milicianes van ser afusellades després de ser detingudes, tractades de prostitutes, violades i torturades. Avui en dia –tant elles com la resta de combatents arribats a Mallorca l'agost del 36–, continuen en una fossa, sense identificar. No en tingueu dubte: són part dels "ossos" que tan preocupen a la senadora del PP Esther Muñoz. Uns "ossos" que ja va bé que siguin allà on són, perquè són les restes d'aquells a qui es va vèncer i a qui no es vol fer justícia. Vuit dècades d'indecència, mentre hi ha qui creu que aquest Estat encara és un solar de propietat privada i exclusiva, fet a mida d'aquells que mai van demanar perdó.

Per això és tan normal que la senadora Muñoz, membre del partit que dirigeix Pablo Casado –àlias "las fosas de no-sé-quién"–, pugui faltar al respecte, tirar de sarcasme i de fatxenderia per dir el que li roti per tal d'embrutar rivals polítics i ridiculitzar les víctimes de la Guerra Civil. Quin espectacle, aquest de la senadora demanant "calma, hombre, calma" i queixant-se com si fos l'actriu d'un vodevil barat –"pero bueno, maaadre mía! Puedo seguir?"–, tot acusant el govern espanyol d'"incompetent" per destinar quinze milions d'euros a –la cita és literal– "desenterrar uns ossos, en comptes de millorar el sou de jutges i fiscals".

És la mostra palpable d'un relat viu, arrelat i altiu. Una mostra dels valors de qui funciona al crit d'"a por ellos", de qui mai escolta, ni es preocupa d'estendre mans, de qui es recrea en el seu cretinisme per ocultar que és un ésser mancat d'humanitat i de projecte, incapaç de representar ningú, ni cap causa. L'altaveu d'una opció que no vol desenterrar ossos, sinó que encara hi tiraria més sorra al damunt. Uns exabruptes que encara es fan més incomprensibles poques hores abans de conèixer la història de les Milicianes, a TV3, aquest mitjà convertit en reducte i que entén l'obligació d'exposar, confrontar i fer pensar. I de mostrar l'immens dolor de qui voldria sortir d'una vegada per totes de les cunetes. Com si visquéssim en una societat tan digna com la seva memòria.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Esteve Plantada
Esteve Plantada

Periodista a EL TEMPS i poeta. Coordinador d'EL TEMPS DE LES ARTS. Autor de Fosca límit, millor poemari del 2015 segons els lectors de Llegir en cas d'incendi, i Big Bang Llàtzer, premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2016.