De xinesos i intolerants

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Es diu Xiaomei Espiro Rosselló i és mallorquina tot i que el seu rostre delati un origen asiàtic. Llegeixo a la premsa palmesana que té 22 anys actualment, per tant calculo que deu ser nascuda cap a l’any 96 o 97. L’any passat va ser notícia perquè s’estrenà com a directora de cinema amb el documental El fil vermell, un retrat de la comunitat xinesa resident a Catalunya on apareixen persones que tenen diferents visions respecte a la identitat: gent que es sent d’aquí, gent que es sent d’allà i gent entre dues aigües. La seva òpera prima tingué una acollida formidable. S’ha estrenat a Barcelona i a Palma i fou seleccionada per formar part de la secció oficial del Festival FICU Lanterna de Mèxic i de SOM Cinema de Lleida. Espiro, adoptada quan tenia set anys, afirmava en un titular d’entrevista sorollós pel que fa a la seva identitat que es sent totalment d’aquí, com a catalanoparlant i castellanoparlant, i que “de xinesa” només en té “la cara”. I cal tenir-ho present perquè casos com el de la jove Xiaomei, assumits amb notable normalitat als seus entorns socials, a les Balears, però també a Catalunya, al País Valencià i a la Catalunya septentrional sota administració francesa, són cada cop més presents. Aviat, ben aviat, hi haurà nous illencs, illencs de ple dret, amb la seva condició nacional al mateix nivell que un illenc els avantpassats del qual arribaren fa 800 anys del Rosselló o en fa 50 de Mèrida, a primera línia de tots els fronts de la nostra societat. I això, no en tenc cap dubte, fa un mal infinit als enemics de les llibertats, de la diversitat com a riquesa i de la justícia.

Per Nadal un bon amic em feia avinent uns pensaments que no em són estranys. Sovint els que estimam la democràcia entenem que la revifada ultra té a veure amb l’esquinçament dels nostres valors. Una forma d’entendre el món que veiem a la baixa, amb febleses notables, a la defensiva. Em deia, l’amic, que és una visió excessivament prudent, per no dir derrotista, i que segurament qui ha d’estar alarmat davant els canvis que vivim és la dreta xenòfoba i classista. El seu univers de dominació, bastit durant segles, està, objectivament, cada cop més amb entredit. La punta de llança que significa el feminisme n’és l’exemple més clar. Però n’hi ha d’altres. I per això reaccionen amb una fúria sense precedents. Per això l’estancament i l’escassa capacitat de maniobrar dels partits conservadors clàssics ja no els resulten suficients.

Fa uns dies repassant l’obra magna que és la Gran Enciclopèdia de Mallorca —una enciclopèdia on hi ha absolutament tot el que tingui a veure amb l’illa gran de les Balears i que va ser un gran encert al seu moment però que caldria actualitzar— vaig topar amb les biografies de dos personatges familiarment emparentats amb la persona que quasi segur encapçalarà la llista de Vox a Palma. Militars d’ofici els dos, com el flamant candidat de la formació ultra. La qüestió que em va cridar poderosament l’atenció de llurs biografies és que eren un patró claríssim del que la dreta espanyola ha produït a casa nostra. El reflex d’un món i d’una època. Formació a l’exèrcit colonial al Marroc quan era protectorat espanyol; servei durant la guerra civil a diferents fronts (alguns de força cruents com Extremadura, on moriren molts mallorquins o el País Basc i Menorca); càrrecs durant la dictadura a indrets com Bilbao o Barcelona en períodes especialment convulsos —entre els quals no puc estar-me de destacar ser governador civil de Biscaia de 1968 a 1975, procurador de les Corts franquistes, o cap de la policia armada a Catalunya ni més ni manco que de 1974 a 1977—. Tot plegat una autèntica joia democràtica que em sembla que ofereix una mostra de l’espai, el temps i les formes on alguns voldrien retornar-nos. Evidentment tothom té dret a canviar, diria algú? Però sovint, a la política i a la història, la genealogia mana. Malauradament, afegiria. Tanmateix, és una obvietat que el passat, i present, de la ultradreta intolerant a ca nostra ens ha de fer estar alerta.

I és per això que la Xiaomei és molt més important del que ella pugui pensar. Perquè el seu talent i la seva voluntat de ser i de crear, com a mallorquina nascuda a Àsia —afirmava Junqueras a la seva conferència al Sant Jordi Club fa uns dies que un veí catalanoandalús de Sant Vicenç dels Horts sempre li recorda que “los catalanes nacemos donde queremos”— són el millor antídot contra l’odi dels que ens volen ficar dins una màquina del temps per tornar a la Mallorca, als Països Catalans i a les Espanyes en blanc i negre, de NO-DOs nefastos on les faccions xineses només eren cosa dels personatges que, diuen, perquè jo no ho vaig viure, anunciaven el Domund missioner.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.