«¿A qué vienen esos extranjeros?»

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La fiscal general de l’Estat María José Segarra no és aficionada a parlar lluny d’escenaris de togues i per això  les seves paraules de menyspreu envers els observadors internacionals del judici de l’1 d’octubre han tingut un amarg ressò. Pocs, per no dir ningú, podien esperar que María José Segarra retirés la querella contra l’independentisme. Però potser no era impossible pensar que sí que podia emetre tons apaivagadors. Res de res. I no només això:  la fiscal —que semblava investida d’atributs jurídics homologables als corrents europeus més avançats— ha ensenyat la pitjor cara: la de la por davant la possibilitat de ser observada per desenes de juristes internacionals.

Per això María José Segarra s’ha refugiat dient que no calen observadors perquè el judici serà retransmès per televisió en directe. Amb tot, Segarra no va poder  dissimular la seva incomoditat davant la vista a Madrid de Fernand de Varennes, el relator especial de l’ONU sobre qüestions de les minories. Cap indici de malestar, en canvi, per haver de compartir l’acusació de l’Estat asseguda amb l’acusació particular exercida per Vox, un partit de matriu feixista.

Veient María José Segarra dient el que ha dit i disposada a fer el que farà em ve al cap el film Nueve cartas a Berta, de Basilio Martín Patino. Una autèntica icona del cinema innovador del tardofranquisme. Lorenzo, un jove estudiant de vacances a Anglaterra coneix Berta, filla d’exiliats republicans. Quan torna a l’Espanya castellana, Lorenzo ja no suporta la núvia i els amics de sempre. I la visita d’uns col·legues anglesos provoca rebombori en la família, fins al punt que l’àvia de Lorenzo, arronsada en un racó entre faldilles i mocadors negres, es pregunta tota sola amb la veu trencada “¿A qué vienen esos extranjeros?”.

Tant a l’Espanya castellana del franquisme com a la de totes les restauracions i repúbliques, l’“¿A qué vienen…?” ha estat una interpel·lació barreja de ràbia i de temor, matèria primera del nucli dur de tertúlies de cafè, diaris, i programes de ràdio.  D’on neix aquesta mena d’autarquia emocional que ara mateix esquitxa o inunda platós, pantalles, escons i tribunes? Té a veure amb el amb el “Desprecia cuanto ignora” d’Antonio Macahado?

La causa general contra l’autodeterminació de Catalunya és una nova oportunitat de ràbia contra aquests estrangers que tenen la barra de venir a remenar qüestions espanyoles. I compte que no seria gens estrany que, si algú vinculat a les Nacions Unides arribés a assenyalar irregularitats del judici, algú altre no dubtaria a ressuscitar aquella consigna patriòtica en temps de bloqueig del franquisme: “¡Si ellos tienen UNO (United Nations Organisation), nosotros tenemos dos!”. A punt va estar de sentir-s’ho l’ex-secretari general Kofi Annan l’octubre del 2011, quan al costat de l’ex-primera ministra noruega Gro Harlem Brundtland va presidir la conferència de pau arran l’alto el foc definitiu d’ETA. Males cares per a Annan i Brundtland i veus i paraules encara pitjors.

L’historiador liberal d’esquerres Santos Julià escrivia en El País l’article “¿Mediadores o portavoces?” que, compte, començava així: “Los visitantes del extranjero que han asistido, durante unas horas, a un encuentro con la izquierda abertzale en San Sebastián no han tenido siquiera la cortesía de guardar las formas”. Deu anys abans, José María Aznar, president del Govern espanyol, s’havia oposat que una delegació del Consell d’Europa visités Euskadi. I això que el comissari de Drets Humans era l’espanyol Álvaro Gil-Robles, i la missió podia tenir gestos de suport a les víctimes dels atemptats. Però allò podia suposar la internacionalització del conflicte. I, a més, Gil-Robles s’havia declarat en contra que els serveis secrets espanyols poguessin entrar a domicilis sense ordre judicial.

“¿A qué vienen esos extranjeros?”. Una pregunta antiga, que comparteixen, polítics de dreta, historiadors d’esquerra i policies. A més d’àvies de dol mig amagades i fiscals amb esguard espantat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llibert Ferri
Llibert Ferri