L’euro, port segur

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No valorem prou el que tenim. Acabem de celebrar 20 anys de l’euro i no posem prou en valor fins a quin punt ens ha fet molt menys dura i dolorosa la crisi financera de 2008, que tot just ara comencem a superar a Catalunya en termes d’ocupació i, de fa pocs anys, en termes de producció, inversió i exportació.

L’euro és avui la més tangible materialització de la integració europea. L’euro és una realitat que tenim cada dia a la butxaca i ens ha servit en els darrers anys per demostrar que, monetàriament parlant, som més forts amb una moneda única que no pas amb monedes separades. 

Sense l’euro la crisi financera a Espanya hauria comportat, molt probablement, que la crisi de Bankia afectés el conjunt del sistema financer i també que la inflació i els tipus d’interès haguessin superat durant anys taxes de dos dígits  i empobrit les classes mitjanes i arruïnat les classes populars.

Amb l’euro, en canvi, hem assegurat un horitzó previsible i estable de prosperitat: l’estabilitat de preus ha salvat els estalvis de les famílies i ha donat confiança a les empreses per invertir. L’euro ha proporcionat dues dècades seguides d’estabilitat de preus en països acostumats secularment a llargs períodes d’elevades inflacions. Basada en aquesta confiança, les empreses han pogut invertir i crear llocs de treball. 

Aquesta confiança i predictibilitat dels estalviadors i dels inversors són condicions sense les quals no hi ha prosperitat.

L’euro ha reforçat, salvaguardat i consolidat també el mercat comú o mercat únic (Single Market), el gran èxit europeu del segle XX, que ha esdevingut un autèntic mecanisme de creixement econòmic sostenible per augmentar i millorar els nostres estàndards de vida i de desenvolupament.

Així, per exemple, els països de la zona euro han augmentat significativament la seva integració fins a un punt que no era pas imaginable abans de la moneda única: el comerç dins de la UE equivalia el 1992 al 13% del PIB de l’eurozona d’aquell any i avui aquest comerç equival al 20% del PIB de 2018. Les cadenes de producció de molts béns i serveis estan escampades per tots els països de l’euro.

Avui molts reptes són globals i només es poden afrontar amb garanties conjuntament. En el cas de la moneda única, és aquesta unió la que ha permès a països petits europeus desenvolupar les seves habilitats i potencialitats, fent més fàcilment possible de mantenir la seva sobirania fiscal i financera en un món de capitals globalitzats amb capacitat de moure’s en grans quantitats. 

L’euro és, per tant, una història d’unitat (togetherness). L’euro també ha estat la veu amb la qual Europa i l’eurozona ha ajudat a reescriure la regulació financera global després de la gran recessió.

Aquesta sobirania és molt fàcil de perdre en uns mercats cada dia més competitius a nivell global i només cal mirar els exemples de Turquia o Argentina. Una crisi financera sobtada com la de 2008 ha comportat crisis fiscals i econòmiques que s’han traduït en escenaris de devaluacions sobtades de la divisa del 40-50% del seu valor, amb episodis d’inflació i de tipus d’interès del 20% al 35%. 

Cal recordar que a Espanya, entre 1988 i 1993, el Govern del PSOE i el ministre Solchaga van elevar els tipus d’interès fins al 10%-15% per finançar deute públic espanyol, cosa que comportà fortes oscil·lacions de la pesseta i causà greus pèrdues a les pimes, i que desembocà en la greu crisi econòmica (autoinduïda en bona part) de 1993-1996.

Mario Draghi, en les seves compareixences a la comissió d’Economia del Parlament Europeu, no es cansa mai de repetir i de posar en valor que l’euro ja és una història d’èxit europea. La política monetària europea ha passat d’estar basada en normes (rules-based) a estar basada en institucions (institution-based). Ara és el moment que la política fiscal europea segueixi també aquest camí. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ramon Tremosa
Ramon Tremosa

Professor d'economia a la Universitat de Barcelona i eurodiputat independent del PDECAT.