Carles Mulet, un piròman enmig del Botànic

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La figura de senador, tal com la coneixíem fins ara, era la d’un home d’edat provecta (sí, sobretot eren homes) que passava el seu temps a l’escó fins l’arribada de la jubilació o, fins i tot, una mica més enllà. El cas extrem potser siga el de Manuel Fraga Iribarne, qui va estrenar-se com a senador per designació territorial a 83 anys després d’haver estat ministre franquista, cap de l’oposició democràtica i president sempitern de la Xunta de Galícia. En glòria estiga.

L’anomenada “nova política” –que va camí de caducar abans que la vella– ens ha proporcionat senadors diametralment oposats al cànon tradicional. No sols pel fet de no lluir corbata, sinó perquè el seu estil parlamentari no s’hi adiu gaire. El podemita madrileny Ramón Espinar (en glòria estiga, també) o el basc Jon Iñarritu en són una bona mostra. Cadascú amb el seu to, més o menys bel·ligerant, han contribuït a capgirar la imatge d’una cambra que passava força desapercebuda. Ara, pel nou equilibri de majories i el paper fonamental que hi juga, al Senat es respira un altre ambient. Ni el control absolutíssim del PP no ho impedeix.

Sens dubte, el més pintoresc de tots els senadors actuals és Carles Mulet, de Compromís. Des que va accedir a l’hemicicle, l’any 2015, ha destacat per la seua laboriositat i les preguntes singulars que formula a la recerca del titular de premsa o la imatge televisiva. Des de la trona de l’hemicicle ha estripat una fotografia de la socialista andalusa Susana Díaz i ha lluït samarretes punyents, com quan va adreçar-se a Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda, vestint-ne una del senyor Burns, el més sinistre personatge dels Simpson. Entre les més de 20.000 preguntes que ha registrat al Senat va cridar especialment l’atenció una sobre el protocol del Govern espanyol davant una possible apocal·lipsi zombi, però també totes les que va fer amb motiu de l’atracament del famós vaixell Piolín al port de Barcelona.

“Después del impactante caso del barco de Piolín, ¿ha valorado el Gobierno usar éste barco para recuperar la isla de Perejil en manos de los infieles?”, va ser una de les qüestions. “¿Le ha comunicado al Gobierno los policías si han visto un lindo gatito por sus pasillos?”, n’era una altra. “¿Han pedido permiso para usar su imagen a Piolín, El Pato Lucas o el Coyote?”, preguntava també. “Atendiendo a que la Administración central ha procedido a tapar con lonas los dibujos que decoran el barco ¿qué piensa el Pato Lucas de que se le tape la cara?”… Un interrogatori irònic que no va obtenir resposta de l’executiu presidit per “M. Rajoy”, com Mulet s’hi refereix sempre.

I és que la tasca parlamentària de Mulet supera els límits geogràfics estrictes del territori que representa. De fet, ha esdevingut el senador de capçalera de diverses formacions minoritàries, especialment de la Unió del Poble Lleonès (UPL). N’ha exigit inversions multimilionàries en infraestructures, la promoció de la llengua lleonesa i la resta de demandes que li han traslladat des d’allà. En un tuit recent, un seguidor anomenat Ricardo, oriünd de “Llión, País Llionés”, li agraïa la “defensa de aquellos que no tenemos representación” mentre plantejava l’escissió de Castella i la seua adhesió a la comunitat autònoma de “Valencia y León”, gràcies a la incorporació de les províncies de Lleó, Zamora i Salamanca. “Prometemos mucha agua, electricidad y buenas materias primas”, oferia com a compensació aquest follower enginyós.

Tanmateix, l’excentricisme de Mulet ja fa temps que neguiteja i molt el PSPV-PSOE, soci de Compromís al Govern valencià. No els va agradar gens que aquell dia trencara la foto de Díaz, ni la seua “deslleialtat” a l’hora d’incloure, l’octubre passat, una referència al dret civil valencià en una moció socialista al Senat sobre la reforma dels aforaments. El síndic del PSPV a les Corts, Manolo Mata, va criticar-lo llavors per “muntar l’espectacle” i per “atribuir-se competències que no té”, tot acusant-lo de fer política “contra el Botànic”.

Aquest dilluns, Mulet i Mata han xocat de nou. En aquest cas, el vicesecretari general del PSPV li ha recriminat la petició de dimissió del ministre d’Agricultura, Luis Planas, per la seua gestió de la crisi de la taronja, afectada per l’arribada massiva dels cítrics sud-africans. Una declaració impertinent en plenes converses entre la Conselleria –capitanejada per Compromís– i el Ministeri. L’aplicació de la clàusula de salvaguarda sol·licitada per Mulet obliga a un estudi minuciós de la Comissió Europea que pot allargar-se més de dos anys, tal com va succeir amb l’arròs de Cambodja i Birmània. Enormement molest, Mata l’ha qualificat de “rebentador persistent” i “oportunista polític”, a més d’establir una línia divisòria entre ell i el seu grup: “Mulet no té res a veure amb Compromís”. Certament, la manera de fer –i de parlar– tant de l'altre senador de Compromís, Jordi Navarrete, com de Joan Baldoví i els tres companys de coalició al Congrés, no hi té res a veure.

Faria bé Mulet de calmar-se una mica i de mesurar cada paraula que diu. En temes tan transcendents –que afecten de ple la Generalitat, institució que el seu partit cogoverna i de la qual ell no forma part– convindria que actuara de manera molt menys impulsiva. Amb una vehemència menor. Perquè no importa tant la quantitat de les declaracions i de les iniciatives presentades com la seua qualitat. Registrar 20.000 iniciatives sobre aspectes que en la majoria de casos no competen el Senat és gratuït. Per això la Mesa, amb l'aval dels lletrats, li'n rebutja tantes. I crear un conflicte amb el soci de govern al Consell enmig d’una negociació tan sensible com la dels cítrics valencians és més propi d’un piròman.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).