Dant lector de Kafka

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No, avui encara no m’he tornat definitivament dislèxic. Si hi pensem bé, Dant llegia Kafka, i el llegia sovint. Si el que volem és comprendre amb profit els grans llibres de la tradició podem atrevir-nos a mirar les coses des d’aquesta perspectiva: tot el joc dels precedents, de les influències entre autors, tota la genealogia literària és millor contemplar-la al revés. El lector que viu ara i aquí, el més normal és que comprengui millor un autor contemporani i local que no pas un de més antic o de més exòtic. Simplement perquè comparteixen un món que s’assembla força. Així que no és estrany que ens trobem lectors que hagin arribat a la poesia dels trobadors a través de J.V. Foix, o que s’hagin aventurat en la poesia de Góngora gràcies a la generació espanyola de 1927. O que de tant llegir Quim Monzó s’hagin interessat per Flaubert. O que hagin anat, en línia recta, de Màrius Torres a Baudelaire. Sempre s’ha fet així. Llegim els llibres que llegeixen els nostres escriptors favorits. Si en sabem coses les intentem integrar dins nostre, ens encomanen les seves passions perquè intuïm que podrien ser una promesa de felicitat, un nou motiu d’entusiasme. Així hem pogut veure joves admiradors de Ludwig Wittgenstein vestits amb les mateixes americanes de llana de Tweed, amb el mateix dibuix de l’espigueta com qui duria una samarreta de justiciera reivindicació política. Quan ens disposem a llegir el Dant —que és com se sol conèixer la Commedia, o més específicament la part dedicada a l’infern— des de la perspectiva de Kafka, l’autor de La metamorfosi o transformació, portem el llibre medieval a nosaltres. O si volem, també podríem dir el mateix des de la mirada de Robert Louis Stevenson, que va escriure El misteriós cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, una altra història de canvi, d’alteració, de transformacions humanes, que és la principal experiència que ofereix la lectura de la Divina Comèdia. Mai no ha existit una època més canviant, inestable, amb més convulsions i metamorfosis que la nostra. 

Dant palpita amb la complexitat que només trobem en les creacions artístiques autènticament poderoses. De les controvèrsies de la política florentina i italiana al drama biogràfic de l’exili, a la transformació al·legòrica, intel·lectual, a la transformació emocional, i des de tot això fins a la construcció d’un artefacte lingüístic que atrapa, simultàniament, la capacitat de comprensió de l’escriptor i del lector en una mateixa vivència compartida, en un lligam tens de corda gruixuda. És la tensió viva de les emocions reviscolades a cada pàgina. És la frenètica deambulació del protagonista Dante Alighieri durant els 14.233 versos del llibre, a través d’infern, purgatori i paradís. I sense arraconar mai una perspectiva plenament contemporània, que presumiblement continuarà viva molts segles més. Ara diré per què. Perquè, inesperadament quedem esverats, ferits, quan ens adonem que el regne de Llucifer és el territori on governa la pressa, un indret que Dant i el seu company Virgili travessen a tota velocitat, aturant-se només a enraonar amb alguns condemnats, per sempre més reclosos allà dins. Els càstigs són tots terribles, edificants, i responen a una lògica que no té rèplica possible. Els aduladors, per exemple, són dins d’un bany de merda que no s’acaba mai. Els hipòcrites porten unes pesades capes de plom, daurades només per fora. Els traïdors són al racó més profund de l’infern en un enorme llac de glaç. En cap moment, però, els condemnats per la justícia divina deixen de ser homes, per molt culpables que puguin ser, mai no perden la seva condició humana, la seva grandesa, la que els fa dignes de respecte també per les seves bones accions. Per la seva banda no oblidem que el purgatori és el regne de l’amistat i de la música i està habitat per pecadors menys consistents, per persones que, abans o després, arribaran al paradís. I, per fi, com a gran final, el cel, un món astronòmic i al·legòric, on viuen Déu i Beatriu, on Dant satisfà un dels majors somnis de l’home: viatjar al passat. En els tres àmbits hi trobem una mateixa constant: homes que canvien invariablement. Humans que esdevenen plantes, animals o àngels, que poblen tots els passatges de la Comèdia. Sempre i arreu la idea de la transformació. Dante llegia Kafka. Sobretot quan es va adonar que l’home és un ésser al qual li calen sempre incessants i doloroses metamorfosis.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves