Israel és un Estat que encara no ha complert els vuitanta anys. En aquest temps la seua popularitat s’ha anat capgirant progressivament. I no només pel seu protagonisme en els conflictes en Orient, que també, sinó pel fet que Israel és possiblement l’únic actor internacional que està en boca de tothom.
Això dona lloc a moltes realitats. La primera, que parlar d’Israel no admet matisos. O s’està amb Israel o se n’està a la contra. O es justifica tot el que fa –siga el que siga– o es rebutja el simple fet d’existir. És fàcil parlar d’Israel si és per a dir en veu alta qualsevol bestiesa que s’enquadre en un dels dos posicionaments antagònics comentats. No és gens fàcil, en canvi, parlar-ne de manera desapassionada i amb un mínim de rigor.
Israel va despertar l’admiració de generacions anteriors perquè era un poble que, com s’acostuma a dir tòpicament, va renàixer de les cendres amb la creació d’un Estat propi. Un Estat rebutjat pel franquisme i també per l’Espanya democràtica fins l’any 1986. Un Estat que s’havia creat amb l’ajuda de l’antiga Unió Soviètica, que hi va proporcionar armes txeques. Un Estat que comptava amb un suport intel·lectual molt destacat. Un territori que va veure tornar jueus segles després de la seua expulsió degut a una altra expulsió: la del tsarisme rus que va inventar els pogroms a finals del segle XIX.
Israel era tot això, i també moltes altres coses que qüestionaven la seua legitimitat. Israel, per tant, no és cap miracle en el desert, com molts l’han volgut definir, sinó que també compta amb elements nocius. Alguns externs i altres no tant. Perquè tota política encaminada a la resolució del conflicte ha sigut intoxicada pels qui viuen d’una guerra alimentada també per ells mateixos i aprofiten els atacs rebuts per legitimar-ne els propis. Què és, si no, el que ha passat a Gaza aquests mesos arran el 7 d’octubre del 2023?
Ens enganyaríem si no assenyalàrem l’altra part, el món àrab, en què qualsevol indici de pau amb Israel és interpretat, directament, com una traïció imperdonable. Va ser així, fruit d’aquest entestament, que Iàssir Arafat –que no estava lliure de pecats– es va veure lligat en curt. Va ser així, fruit de la intransigència israeliana, que Isaac Rabin va morir assassinat. Arafat i Rabin tenien en comú que els dos apostaven per la convivència de dos estats. Els dos ho van pagar de diferent manera.
Fruit d’aquesta inèrcia Trump ha comprat les tesis del Likud en relació amb Gaza, expressades pel president nord-americà amb una vocació genocida detestable i amb el somriure complaent de Netanyahu. El Likud, teòricament emmirallat en el centredreta occidental, teixeix complicitats amb l’extrema dreta mundial, que utilitza Israel com a quartada per a espolsar-se el seu antijudaisme característic a ulls de la població i centrar les seues fòbies en els jueus del segle XXI: la població musulmana que viu dispersa per Europa, guetitzada o no, a la qual s’ha fet responsable d’una presumpta inseguretat i de tots els mals possibles mentre l’extrema dreta –i per desgràcia també bona part de la dreta tradicional– calla o menteix davant problemes de primera magnitud com el de l’habitatge, el del canvi climàtic, el de la precarietat laboral o el dels feminicidis.
L’actitud d’Israel no fa augurar bons pronòstics. Les companyies agreugen el problema. Per molt que alguns consideren que Israel no fa més que apropar-se als seus aliats naturals, la història també dona mostres de tot el contrari. I explica que Netanyahu no és només responsable de l’extermini a Gaza: ho és, també, de fer transitar el seu país per un camí erràtic i que se situa d’esquenes a bona part del seu passat.
