Una sala mig buida. Un grup de pop català amb teclista. Una lliçó de vida. Parlem de l'any 2007, tal vegada el 2008. Va ser la primera vegada que vaig veure el malaguanyat Marc Lloret (Barcelona, 1973-2025). Un parell d'anys enrere, Mishima, el grup que havia fundat amb David Carabén i Christian Aloy, havia fet la particular caiguda del cavall enregistrant el seu primer àlbum íntegrament en català, Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005). Havia escoltat cançons de l'etapa anglòfila de Mishima, però aquell discurs musical tan sòlid transportat a la nostra llengua era una fita. Un motor d'identificació. El disc Set tota la vida (2007) va ser una peça ja quasi definitiva per situar-los. La banda, en qualsevol cas, encara havia de picar molta pedra.
En la zona difusa en què comences a ser mig conegut, algun promotor amb bon gust però escassa visió degué pensar que era bona idea portar Mishima a un pub de Xàtiva No sé si arribaríem a vint les persones que ens hi aplegàrem. Una audiència desertitzant fins i tot per a un bar de copes. Davant el panorama, els barcelonins podien haver complit l'expedient amb una justificada desgana. En comptes d'això, s'hi aplicaren amb una professionalitat i una seriositat extrema. Una lliçó sobre creure en el que fas i defensar-ho fins i tot en condicions adverses. Una anècdota menor, però trobe que explica per què Lloret i la seua co-creació arribaren tan lluny.
Aquell dia es va solidificar el tipus de vincle que tens amb els grups que t'agraden molt i que has vist nàixer i fer-se grans. Amb el privilegi afegit d'haver pogut, per raons professionals, escriure sobre la banda, entrevistar-los de tant en tant. Una relació a distància. Sense frec ni proximitat personal.
La sensació de buit i orfandat per la mort de Lloret, amb tot, és enorme. Ja no escoltarem les cançons de Mishima de la mateixa manera. Es farà impossible revisitar “El camí més llarg”, “La brisa”, “El corredor”, “Qui més estima” o “El gran lladre” sense que ens salten els detalls als teclats que enriquien els temes, que arrodonien el so del grup. Un dels cors que feien funcionar la màquina, amb talent i saber fer, com es feia palés en els directes. S'ha dit ja, però sense Marc Lloret no haguera estat el mateix. Ni per a Mishima ni per a la música catalana.
Perquè, a més del músic, hi havia el gestor. L'artista professional que ajudava uns altres a ser-ho, marcant el camí, donant oportunitats, fent-los sentir bé, importants. Ho va fer durant anys codirigint el festival PopArb o el Mercat de Música de Vic, catorze edicions. Vaig coincidir amb Marc Lloret quan ja havia engegat el seu rol com a gestor, en una de les primers edicions de Trovam, la Fira Valenciana de la Música. Em va semblar un bon conversador, una persona afable i curiosa. Però més enllà de la impressió personal, em va sorprendre gratament que estiguera al cas i s'interessara pel que passava al País Valencià. No vaig ser conscient de fins a quin punt: en un comunicat per acomiadar-se de Lloret, el Trovam agraïa “la seua generositat, implicació i entusiasme perquè el Trovam poguera establir el seu model de fira en les primeres edicions, sempre obert i desinteressat”.
La mateixa implicació i entusiasme que va trobar Anna Cerdà quan li va demanar posar dempeus un festival de música independent en Arbúcies, el PopArb. El músic-gestor va ser la clau perquè allò funcionara cuidant dels músics. Lloret, de fet, era algú que combinava el rigor amb la mirada perifèrica de qui ha estat a les dues bandes. Detalls reveladors com la decisió de no fer coincidir actuacions en el Mercat Música de Vic, per donar més oportunitats de donar a conèixer les propostes entre el públic.
Marc Lloret no es va poder alliberar de les tenebres del càncer. Deixa, tanmateix, el seu mestratge, la seua professionalitat com a músic i com gestor, el paper discret però central en la història recent de la nostra història musical i cultural. Un llegat impagable. L'adéu d'un gran professional, en el millor dels sentits. Donem les gràcies per haver-lo tingut entre nosaltres.
