Una de les coses més tristes de tot el procés de regressió democràtica que viu l'Estat espanyol és el silenci que justifica repressions, violències i revengismes. Un silenci que ha vingut, indistintament, dels més alts i més baixos llinatges, una manera de mirar cap a una altra banda per part de qui ostenta el privilegi de l'altaveu i la possibilitat de prendre partit des de la seva gran autosuficiència. També la mesquinesa d'aquells qui han preferit callar abans que aturar la sagnia d'una democràcia moribunda i autoritària, que sempre actua amb l'aprovació de centenars de milers de còmplices.
Potser és que encara no ens hem acostumat a viure en aquesta època del tuit incendiari, d'estirabot sense pal·liatius, de no confrontar mai res i de pensar en blancs i negres, de qualificar tothom a partir de bàndols, on sempre hi ha bons inequívocs i dolents més dolents que la tinya. Per això és tan injust que Ismael Serranohagi viscut el que ha viscut després del concert celebrat a Sant Cugat del Vallès, on algú va cridar "llibertat presos polítics" i de seguida algú altre, des del mateix auditori, se li va encarar. Li hem dit de tot: d'equidistant a traïdor, de còmplice de la barbàrie a paternalista.
És fals. Ismael Serrano ha estat un dels únics que no han callat quan ha calgut denunciar la indigna situació dels presos polítics, el despropòsit de la justícia espanyola més inquisidora, la deriva ultraconservadora i repressiva d'un estat al qual pertany, per afiliació, per voluntat, per cultura i per bagatge sentimental. Ismael Serrano no ha parat de lamentant la "pèrdua de drets i llibertats" i el "retrocés democràtic". "Sí, justificar la presó preventiva d'un polític al·ludint a la seva ideologia independentista també forma part d'aquest retrocés", reblava en una piulada, a principis de l'any passat.
Aleshores, la seva opinió contrastava amb el buit a la darrera gala dels premis Goya –la mateixa del "No a la guerra" i de les proclames anti-PP, tan ufanosa de ser la punta de llança del progressisme hispànic–, on no va haver ni una sola menció a la situació que viu Catalunya per haver gosat posar urnes i donar la veu als ciutadans. Però no, Ismael Serrano no ha callat mai, i sempre ha pres partit. Ha estat –i és– una de les poques veus que s'ha alçat quan venien mal dades i l'opinió general era furibunda i amb ànims de passar comptes. I no es mereix que tinguem tan poca cura amb els fets i la veritat.
Ni Ismael Serranova parar el concert quan va escoltar el crit de "llibertat presos polítics", ni tampoc van ser els independentista els qui van "rebentar" l'actuació amb la proclama. No és equidistant. Ell, que ha deixat ben clar que no és partidari de la independència, però també que li sembla terrible l'empresonament preventiu i la persecució a les idees, ja siguis actor, raper, cantant, titellaire, fruiter o polític.
Carregats com estem de raons, no podem cansar-nos de denunciar el silenci del gremi periodístic –on són les veus contra la detenció i ultratge del periodista Carles Palacio?–, del gremi artístic –escriptors, actors, cantautors i altres éssers d'alt abrandament llibertari en èpoques pretèrites i ara desapareguts en combat–, o del gremi de la política, tan procliu a la fraternitatsempre que els permet treure'n algun rèdit, ja sigui electoral o pecuniari.
Per això cal dir-ho, sense manies. Ens calen més Ismaels Serranos, més lluitadors instal·lats a la part més impopular de totes: la de la trinxera de les lluites compartides i clandestines que venen de temps enrerei que encara tenen corda de cara al futur. El proper concert del cantautor madrileny és aquest 26 de gener, a Alcoi. Us convido a anar-hi i a aplaudir-lo per ser-hi, per no defallir. Per trencar un silenci dolorós i sepulcral que prové d'una raó d'estat que ens voldria aniquilats.
