Van obrir un obrador al poble, on feien diverses classes de pa —no moltes— i unes poques pastes; un forn artesà, d’ingredients naturals, i on pots veure, inclús des del carrer, com el forner els amassa i en dona forma. Per als panistes, per als qui combinem el pa amb tot tipus de menjar, fou un goig imprevist, perquè havíem començat a perdre l’esperança de trobar un bon pa al nostre entorn. La producció en massa, la industrialització, que sol anar acompanyada d’una rebaixa de qualitat, no ha afectat només el pa, sinó a quasi tot, però, en el pa, ho he percebut més, ja que és omnipresent en el meu dia a dia.
En veure per primera volta l’obrador, tan menut, amb només el forner i la parella treballant, sense cap client a dins, vaig pronosticar, pessimista, que fracassaria. No podrà competir amb els forns tradicionals, pensí, de clientela pròxima i fidel, ni menys encara amb els hipermercats, que fan una gran producció de pans i de pastisseria, a preus potser més baixos. Quan vaig tastar la fogassa que feien a l’obrador, però, vaig decidir que, si el negoci feia fallida, no seria per mi, i me’n vaig fer client assidu. Per què? Perquè aquell pa era molt superior al que havia estat consumint els últims anys.
La sorpresa agradable ha sigut que, passats molts mesos, l’obrador no només no ha fracassat, sinó que, si no vols quedar-te sense pa, l’has d’encomanar amb bastant antelació, perquè la demanda ha desbordat la capacitat d’oferta. Més d’una volta m’he distret, he fet tard, i he sentit un altre plaer: el de quedar-me amb les mans buides, una situació que no m’havia passat mai als altres forns ni tampoc, per descomptat, als hipermercats. Quedar-me sense el meu pa m’ha fet sentir que realment el desitjava, i no sé ara què m’agrada més, si obtindre el que desitge o, per la mancança, continuar desitjant-ho. És trista, la vida sense desitjos.
I la pregunta que em faig és: com és que una parella d’emprenedors, amb una infraestructura mínima i sense aparell propagandístic, ha aconseguit atraure una clientela sòlidament acostumada a comprar al forn del seu barri o als hipermercats? Resposta: oferint el que en aquells llocs no hi ha, o no hi ha en prou mesura: qualitat. Apostant no per la quantitat ni per la rebaixa del preu, sinó per l’excel·lència.
Es pot aplicar, la lliçó, a la vida mateixa? Té sentit voler fer moltes coses, o fer-les pensant, només, en la rendibilitat econòmica? O és millor fer poc, a gust i amb la màxima autoexigència? O també: com poden una cultura i una llengua menudes progressar i créixer, si pateixen l’agressió i la competència permanent d’altres llengües i cultures multitudinàries, amb estats poderosos (jutges, polítics, exèrcits, mitjans de comunicació, etc.) al darrere? No hi ha única resposta, ni simple, és clar, però jo no descartaria la que apunta la lliçó de l’obrador menut, modest i exitós que ha obert al poble.
