El taxi com a símptoma

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Resulta que els taxistes entren en un mercat a través d’unes condicions que els hipotequen. Assumeixen el preu de les llicències, les adquireixen, s’endeuten i treballen. Un dia, el Govern espanyol, sobtadament, obre les portes als vehicles de transport amb conductor (VTC), una competència diferenciada, no regulada, que fa inservible l’esforç econòmic imposat prèviament al taxista. Les condicions que ells han d’assumir no són aplicades als altres conductors, que no tenen culpa de res.

Tampoc la tenen, segurament, les grans empreses de VTC, amb tot el dret a explorar el seu espai en el lliure mercat i a competir. És l’administració qui ha d’intervenir perquè aquesta irrupció resulte el menys lesiva possible. Però l’administració, és a dir, els governs, es deixen enlluernar pels lobbies i no en volen saber res. Quan se senten pressionats, traslladen el problema a altres administracions -de l’estatal a l’autonòmica, de l’autonòmica a la municipal- com si així poguera sorgir una solució. No és una descentralització, sinó una manera d’inhibir-se i, per tant, d’evidenciar incompetències polítiques.

Les grans empreses de VTC s’aprofiten d’un mercat laboral cada cop més degradat. Els treballadors es veuen exposats a condicions que han d’acatar. No els queda més remei. O això, o la fam. És el que passa quan el mercat laboral no ofereix cap altra alternativa. És llei de vida en una societat educada per beneir el neoliberalisme i la seua pitjor cara. Per culpar els qui, amb formes més o menys discutibles, el combaten. Mentrestant, les noves empreses que modernitzen el sector i precaritzen el treball, tributen la gran major part dels seus beneficis a fora. És la batalla de la regulació contra la desregulació. Regulació que també ha de servir per als taxistes que treballen per a grans adquiridors de llicències, que es veuen en situació de vulnerabilitat laboral. La desregulació, culpable de tantes misèries, també existeix en sectors presumptament regulats.

Mentrestant, l’opinió pública irromp contra els qui defensen el seu espai per no caure en la trampa del lliure mercat. Lliure a còpia que treballadors sense cap altra eixida no gaudesquen del dret de vacances i empren el seu propi vehicle per treballar. Els taxistes, hipotecats per les llicències, esdevenen els privilegiats per no voler convertir-se en la nova víctima del neoliberalisme.

Amb episodis inacceptables de violència que no es poden obviar, els taxistes han estat capaços de defensar el que altres sectors no han pogut, no han sabut o no han volgut. Un motiu pel qual ja es va assenyalar els estibadors o als controladors aeris. La unitat mostrada pel sector manca en molts altres espais. Mentre els taxistes guanyen, molts altres perden. Perdem. Potser caldria prendre nota i no acusar els qui saben defensar-se del mercat de les elits i de bona part de l’opinió pública, que no és imparcial ni casual. Al cap i a la fi, als qui la creen mai no els oferiran una cadira al consell d’administració d’una multinacional de taxis que els acomode la jubilació.

Lliure mercat sí, però no sense condicions. L’economia deixa de ser col·laborativa si els salaris i les condicions dels treballadors també «col·laboren» amb els gegants empresarials.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.