En una entrevista que li vaig fer fa més de vint anys, el professor, crític literari i historiador de la literatura catalana Joaquim Molas em va dir que qualsevol escriptor que volgués fer-se un lloc dins el sistema literari català havia de passar una temporada a Barcelona. Tenia raó.
Deixem de banda, ara, l’excessiu i sovint obtús centralisme barceloní, que fa que tothom hagi de saber què passa a la gran ciutat mentre que la gran ciutat ignora per sistema el que passa (culturalment, políticament, vitalment) a la resta del país. El que deia Molas amb encert és que, ben igual que totes les cultures més o menys normalitzades d’Occident, la cultura catalana té un centre de poder, un escenari on els focus fan més llum i els altaveus sonen més fort, i que qualsevol escriptor que pretengui dedicar-se professionalment a la literatura farà bé d’establir-s’hi durant un temps: per fer-hi amistats i contactes, per trobar-hi feines, per donar-s’hi a conèixer i difondre la seva obra... Després, si li ve de gust, ja reubicarà el seu centre d’operacions. Una temporada a Barcelona, però, és útil, gairebé imprescindible. Podríem trobar excepcions il·lustres a la fórmula, sí; posem els valencians Joan Fuster i Joan F. Mira o el nord-català Joan-Lluís Lluís, però per als mallorquins (M. S. Oliver, Blai Bonet, Baltasar Porcel, Melcior Comes), per als illencs en general i per als principatins de fora de Barcelona (Josep Pla), sol ser bastant determinant.
El que deia Molas val per als escriptors i per a tothom amb aspiracions de dedicar-se a la creació dins la cultura catalana, ja sigui en el món del teatre, de la música, del cine, de les arts plàstiques o de la fotografia. Jo, a Barcelona, hi vaig viure entre els meus denou anys i els meus trenta-tres, i he pogut comprovar la tesi de Molas. Quan me’n vaig anar (més per circumstàncies que per voluntat o planificació), al principi vaig patir per si quedaria professionalment desconnectat. Per sort, aviat vaig veure que no. Ja havia fet molta feina, ja em coneixien prou, i les feines i els projectes continuaren arribant. A més, a Barcelona hi he anat tornant molt i sovint: en part per no convertir-me en el mallorquí que només interessa quan parla de temes mallorquins. Quan hi anava, solia allotjar-me en hostalets barats i prou decents.
Per raons que no venen al cas, entre el setembre del 2022 i el febrer del 2024, quan anava a Barcelona quedava a una casa particular. Des de fa uns mesos, en canvi, i excepte quan per feina em paguen l’allotjament, he de tornar a quedar en hostals i hotels (ja no tenc ni edat ni ganes d’instal·lar-me a cases d’amics). I bé: aquests dos anys i mig els hostalets on em solia allotjar han estat reformats i s’han encarit moltíssim, i ja no em surt a compte d’anar-hi. La veritat és que m’és igual, ara, no poder anar amb freqüència a Barcelona: ja m’hi coneixen, ja m’hi conviden de tant en tant... Però, i els joves creadors d’arreu dels Països Catalans? Què faran, si no hi poden anar? Si aquella banda de músics incipients no poden pagar-se un mínim allotjament per anar a fer-hi un parell de concerts que potser els donaran a conèixer, o si aquell pintor no hi pot anar a mostrar obra, o si aquell actor o actriu no poden anar a fer-s’hi un forat a còpia de càstings? Així és també com es debiliten i es desmantellen els sistemes culturals.
