La gràcia dels dietaris és que són un contenidor de vida escrita, en el qual hi cap de tot. Escriure un dietari també és com anar fent un balanç quotidià de qui ets, què penses, què fas i què et passa. La impressió d’estar fent un balanç constant i sistemàtic s’accentua per aquestes dates, quan l’any ja està a punt d’acabar i tu mires enrere i recordes i ponderes. Jo no som gaire d’escriure dietaris, però el 2017 em vaig obligar a escriure’n un, entre el 30 de setembre i el 31 de desembre (dates políticament importants). Ara, set anys més tard i també durant els darrers tres mesos de l’any, m’he obligat a escriure’n un altre, com un mirall d’aquell primer. Com que estic a punt d’enllestir-lo, el rellegesc per damunt: hi ha notes íntimes, apunts sobre altres persones, records i anècdotes de present. També moltes observacions polítiques. En reproduesc unes quantes, com un joc o un enfilall aforístic, o com qui munta un article a bocins:
1) A Catalunya, en termes nacionals, ara mateix la dreta embruta i l’esquerra afebleix. Tot i que també podria dir-se a l’inrevés, supòs.
2) Pensar des d’una cultura empetitida, pensar amb/en/a través d’una llengua minoritzada, allibera i clarifica i envigoreix, si ets prou astut i prou fort per escapar-te de l’ombra de les cultures i les llengües que t’han reduït i volen fer-te desaparèixer.
3) Actualment, a Mallorca, potser encara no a Campanet, però sí a molts altres indrets, les escoles parlen més català que les famílies, i les famílies parlen més català que els carrers i les places. Un drama.
4) Hi ha sobiranistes d’esquerres que pensen que segons quins espanyols progres són aliats perquè els han donat tantes pallisses que qualsevol que els insulti sense pegar-los ja els sembla bona persona i digna de confiança.
5) Ho pots vestir amb tanta retòrica, tanta sofisticació ideològica i tantes bones intencions com vulguis, però a la llarga la demografia és la llei de la gravetat de la política.
6) Així com hi ha formes de ser d’esquerres profundament reaccionàries, curiosament no hi ha formes de ser de dretes radicalment progressistes.
7) En relació amb la classe política catalanista, el principal dubte ara mateix és on s’acaba la incompetència i on comença l’estratègia amb mala fe, on s’acaba la por i on comença el cinisme, on s’acaba la impotència penosament sublimada o bé molt mal dissimulada i on comencen l’egoisme i la cobdícia estrictament personals.
8) A Espanya, el centralisme conservador-reaccionari-hegemònic (hi incloc sectors grans del PSOE, aquí) no necessita conspirar sibil·linament a les catacumbes. Per conquerir els seus objectius, en té prou exercint el poder a plena llum del dia i mantenint ben greixada la maquinària de la propaganda.
9) L’adjectiu plurinacional cada cop més em sembla un mer truc retòric de l’esquerra castellanoespanyola centralista.
10) Alguns que van per la vida essent falsament o hipòcritament magnànims de vegades fan veure que no, però només faltaria que les víctimes —els desposseïts i els subalternitzats i els agredits— no tenguessin dret a la ràbia i el rancor.
11) Les desil·lusions i els desenganys potser maten la utopia, però no la desautoritzen.
